Anterior: Vistabella - Vilafermosa
Deixant ja enrere les serres que envolten el Penyagolosa, el GR 7 recorre el tram entre el riu Vilafermosa i el Millars, endinsant-se a la comarca de l'Alt Millars, i arribant a creuar aquest últim just al final de l'etapa. Durant la primera part es travessa una mena d'altiplà, amb un paisatge que recorda molt al de la zona del Maestrat i amb alguna sorpresa desagradable en forma de camí desaparegut. Però pitjor és la pujada que ve després del Barranc de Palos, on el bosc s'acabarà menjant el GR si no es fa una neteja aviat. A meitat etapa, Sant Vicente de Piedrahita (que vaig enganxar en plenes festes) té bars i alguna botiga de queviures, però no allotjament (que jo sàpiga)
Deixant ja enrere les serres que envolten el Penyagolosa, el GR 7 recorre el tram entre el riu Vilafermosa i el Millars, endinsant-se a la comarca de l'Alt Millars, i arribant a creuar aquest últim just al final de l'etapa. Durant la primera part es travessa una mena d'altiplà, amb un paisatge que recorda molt al de la zona del Maestrat i amb alguna sorpresa desagradable en forma de camí desaparegut. Però pitjor és la pujada que ve després del Barranc de Palos, on el bosc s'acabarà menjant el GR si no es fa una neteja aviat. A meitat etapa, Sant Vicente de Piedrahita (que vaig enganxar en plenes festes) té bars i alguna botiga de queviures, però no allotjament (que jo sàpiga)
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Des de Vilafermosa es pot contemplar el primer tram, tot i que algun núvol oculta la pujada pel barranc de l'Arenazo
Primer s'ha de baixar a creuar el riu Vilafermosa (670 m.)...
...i ràpidament es va deixant enrere aquesta població que fa honor al seu nom
Es va pujant per una pista que travessa la carretera de Sant Vicente, i en uns deu minuts es deixa per un corriol a la dreta que remunta el barranc a mitja alçada
Tot i que puja envoltat pel bosc, el camí ofereix alguna clariana en la que encara es pot veure Vilafermosa amagant-se al fons de la vall, amb el Penyagolosa dominant les muntanyes
L'ascens és suau i la carretera passa per sota, no gaire lluny
En uns 20 minuts se surt a una nova pista i en 10 minuts més arribo al bivac del Pino Cacho (1h10' - 1.010 m.). Era una de les opcions per passar la nit, però m'hauria d'haver portat sac de dormir i demés estris... Massa càrrega
I el "cacho pino" en qüestió
A partir d'aquí ve un tram més planer en direcció al proper coll, on es troba la Masia de la Canyada
Poc abans d'arribar-hi la pista es desvia a la dreta, se segueix per un sender entre matolls, i torna a aparèixer el paisatge típic de l'altiplà interior castellonenc, similar a la zona del Maestrat: camps conreats, baix bosc, cims modestos i arrodonits, per no dir plans... Un fred que pela a l'hivern i una calor infernal a l'estiu
A partir d'aquí els cims del massís del Penyagolosa gairebé no es deixaran veure
(cliqueu a sobre per a ampliar)
La Masia de la Canyada es troba situada al mig del coll (1.030 m.)
Hi ha una cruilla de camins, s'ha de deixar la pista que creua i continuar en la mateixa direcció per un sender no gaire definit que va a buscar un marge de pedres. Comença a aparèixer al fons la Serra de Javalambre, molt llunyana encara
Cal tombar a l'esquerra en arribar als primers arbres; el sender sembla desaparèixer a vegades, i vaig tenir les primeres dificultats en intentar localitzar les marques. Es baixa en direcció sud pel mig del bosc...
...per sortir a un camp que es ressegueix pel marge dret, tombant finalment a ma dreta per creuar el barranc de Sant Bartomeu
El deixem a l'esquerra i planegem molt a prop de la carretera, que queda per sobre...
...i de seguida sortim a l'ermita (s. XVIII) i masia de Sant Bartomeu (985 m.- 2h), amb una àrea recreativa; hi ha la possibilitat d'allotjament en un càmping al costat mateix (més info)
M'aturo a fer un bocata ràpidament, són poc més de les onze i el lloc es va omplint de mica en mica... No sé si perquè és diumenge, perquè és Pasqua o per les dues coses. Des d'aquí s'ha de seguir per la carretera uns 600 m., fins al següent revolt a la dreta. Darrere s'alça l'Altís, a la seva esquerra encara treu el nas el Penyagolosa
De seguida es torna a creuar la carretera, i així fins a quatre vegades, ara a una banda, ara a una altra. El paisatge ja recorda més al del Maestrat
Travesso un parell de barrancs, totalment secs
Tots ells van a vessar al Barranc de Santa Anna i aquest al riu Vilafermosa, darrere d'aquestes muntanyes
Per la banda oposada, cap a ponent: pla i més pla; i el Javalambre a l'altra punta
Arriba un moment en que el GR surt a l'asfalt i el segueix durant uns 150 m.; es desvia per una pista a l'esquerra i tomba després a la dreta entre matolls, apareixent tot seguit en la carretera de Zucaina a Cortes de Arenoso. Doncs bé, em trobo això al davant
Òbviament, ni una marca al mig del camp, tampoc a la carretera; però segons el track de Bornem (solvència contrastada) s'ha de seguir pel dret i travessar el sembrat. Suposo que el que abans era malesa s'ha transformat en conreu. Una alternativa (més assenyada) seria tombar a la dreta fins la cruilla de carreteres a 150 m. i aquí continuar a l'esquerra per la que veníem seguint de prop des de Vilafermosa fins la següent corba a uns 700 m., on es torna a trobar el GR
A partir d'aquí, ja no hi ha més ensurts de moment; el GR se separa novament de la carretera per un camí que es va eixamplant, les oliveres van guanyant terreny al matoll, apareix algun terreny amb fruiters...
...i després d'un altre curt tram asfaltat arribo Sant Vicente de Piedrahita (850 m.), en una mica menys de 4 hores
Poble petit, agregat de Cortes de Arenoso, però en plena efervescència per la festa major, coincident amb el diumenge de Pasqua
Em costa aconseguir taula en l'únic bar; m'agradaria sumar-me a la festa però encara tinc pel davant més de la meitat de l'etapa. I no ho sabia jo encara, m'espera el pitjor tram. Surto de San Vicente per una pista cap a l'est en direcció a les Casas del Cerrito, una mica apartades del centre
Des d'aquí baixo per una pista que en deu minuts apareix a la carretera de Montanejos: San Vicente ja va quedant enrere
Se segueix la carretera a l'esquerra durant 1,5 km; en arribar a una masia enrunada es deixa per un camí a la dreta que es va creuant amb una pista, en baixada
En les poques clarianes que deixa el bosc s'intueix per sota el Barranc de Palos, tributari del riu Millars, i que el GR travessarà per pujar després pel vessant oposat... totalment infernal
Però sense avançar esdeveniments, primer se surt a la pista cimentada que accedeix al nucli de la Artejuela, agregat d'Aranyel. Les poques cases que hi queden es troben en estat d'abandonament, només unes poques han estat reformades i acullen un petit grup de població més o menys habitual. Sembla que de mica en mica torna a agafar vida
Per la pista anterior, a la dreta, es pot evitar el proper tram, tot i que fa més volta. Abans d'entrar al poble es baixa per un camí a la dreta que torna a creuar la pista per arribar al fons del Barranc de Palos
S'ha de seguir pel llit durant una mica més de 100 m., dirigint-se cap a la dreta, i tot i que baixa sec, ja començo a tenir algun problema amb els pedrots i la malesa que hi ha pel mig. De cop surt un corriol bastant ocult que fa un revolt tancat a la dreta i puja pel bosc; més endavant es va suavitzant i apareixen alguns antics marges entre els arbres
En un quart d'hora se surt a una pista, i en 5 minuts més el GR la deixa per pujar per un nou corriol... si és que se li pot dir així. Comença l'infern, un dels pitjors trams que he fet en totes les meves caminades, i ja en porto unes quantes. No només perquè guanya gairebé 300 m. de desnivell en poc més d'1 km., que també; no només per la calor que fa a primera hora de la tarda, que també; no només perquè el camí es va estretant cada vegada més i perquè els pins més joves van sortint per tot arreu i s'ha d'anar evitant-los de qualsevol manera, que també...
El principal suplici rau en que aquesta curta pujada està infestada per centenars (no exagero) d'arbres arrencats i branques caigudes, principalment de pi. No només al mig del pas, sinó que per tot arreu es veien gairebé més pins caiguts que no dempeus
I clar, amb les hores que porto ja en ruta, amb el pes de la motxilla i amb la calor que cau, no estic per fer gaires equilibris, però d'una manera o una altra no tinc més remei que tirar endavant. Una petita mostra del que em vaig anar trobant
No sé si és que hi ha hagut algun episodi de vent huracanat per la zona, o si és que no s'ha netejat ni desbrossat des de fa dècades... És igual la causa però, independentment del patiment i perill que representa per a qualsevol excursionista que faci el GR 7 -no en sóc l'únic-, això és una autèntica bomba de rellotgeria de cara a l'estiu; qualsevol espurna pot produir un desastre natural de conseqüències tràgiques, i per desgràcia, els valencians ja en saben prou d'aquest tema, i bastant recentment.
Es pot evitar aquesta selva seguint la pista anterior que va a sortir a una de més ampla, procedent de la Artejuela, que va pujant fins trobar una altra pista asfaltada a prop del Caserío de los Molares. Es més llarg, però tenint en compte els malabarismes que vaig haver de fer en la pujada, crec que pot sortir a compte.
En fi, entre tant d'arbre caigut hi ha espai per que de tant en tant aparegui San Vicente, a l'altra banda del barranc; al fons, els cims del Sistema Ibèric, tocant amb la província de Terol
Finalment després de tres quarts d'hora per superar un km. i escaig, aparec en un coll (900 m.) on un camí ample i planer se'n va a la dreta per fer un revolt...
...i sortir en deu minuts a la pista asfaltada de Montanejos a Cortes de Arenoso (on va a sortir el camí que ve de la Artejuela a un parell de kms. cap al nord), sense gens de trànsit, que se segueix a l'esquerra
Al cap d'un quart d'hora es troba un altre corriol (per sort, no tan salvatge) que es va separant de mica en mica de la carretera...
...i baixa una cruïlla de pistes (una d'elles porta fins l'embassament d'Arenoso), acostant-se al llit del Barranco Manzano fins que arriba a una clariana i torna a pujar encara no 100 m. A partir d'aquí ja s'obren vistes sobre la vall del riu Millars i alguna de les parets que tanta fama han donat a aquesta zona d'escalada
Ja en baixada, se surt a una nova pista que cal seguir a la dreta i que termina de seguida, convertint-se en un nou corriol que va perdent alçada sota les parets que tanquen la vall del Millars...
...i ja amb vistes al final de l'etapa, molt proper
Però encara estic a temps de trobar-me amb una nova sorpresa; primer va fer amagar-se a la seva família...
...i de seguida va sortir a defensar el seu territori. Ens vam quedar mirant-nos fixament els dos i es va crear un moment de tensió
Suposo que ja deu saber com se les gasten alguns humans, i va decidir també tocar el dos. Als últims metres del descens vaig poder fer una ullada sobre el primer tram de l'etapa següent...
...just abans de creuar el Millars (475 m.) per entrar a Montanejos (4h des de San Vicente), capital de l'escalada i de les aigües termals d'aquestes contrades
Per cert que no m'hauria anat malament una visita a un dels balnearis... Vaig arribar totalment baldat
Següent: Montanejos - Mas de Noguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada