El tram entre Benás i la boca sud del Túnel de Vielha planteja problemes de logística; massa llarg per fer-ho en un dia per a la majoria de mortals, però entremig només hi ha un parell de refugis lliures: el de Coronas i el d'Angliós. El primer, molt més accessible, acostuma a estar molt freqüentat en ser punt de sortida per pujar la crème de la crème pirenaica: Aneto, Maladeta, Tempestades, Russell, Aragüells, Ballibierna i un llarg etcètera. El fet que s'hi pugui arribar en cotxe (en autobús en època estival) contribueix molt a la seva massificació. El segon, tot i estar situat en un entorn incomparable, queda una mica més aillat i serà segurament més útil si es fa la travessa en sentit contrari, o per arribar a fer nit sortint de Benás al matí. Previsiblement, la construcció del nou refugi de Llauset servirà per fer més còmode aquest sector
La qúestió és que tal com tenia planejada la travessa, vaig haver de carregar amb sac, màrfega i estris diversos de cuina només per passar la primera nit; per a la resta tenia previsió de dormir en refugi guardat. És un inconvenient bastant important ja que afegeix un pes considerable, i no precisament en una de les etapes més descansades, tot i que sí de les més boniques
La qúestió és que tal com tenia planejada la travessa, vaig haver de carregar amb sac, màrfega i estris diversos de cuina només per passar la primera nit; per a la resta tenia previsió de dormir en refugi guardat. És un inconvenient bastant important ja que afegeix un pes considerable, i no precisament en una de les etapes més descansades, tot i que sí de les més boniques
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Amb tot el dia pel davant, no tinc pressa en aixecar-me. Vaig sentint els que pugen a l'Aneto, al Maldito, a la Maladeta i a no sé on més, i no em quedo l'últim de miracle. Mala confiança... Sobre el paper l'etapa és d'uns 16 km., però serà de les més dures que he fet fins ara. Començo a caminar passades les 9 del matí; fins al barranc de Coronas el camí és ample i està ben trillat
En creuar aquest barranc es desvia l'"autopista" cap a l'Aneto per on vaig pujar fa tres anys (per quedar-me als ibons de Coronas); ara continuaré pel fons del barranc, al vessant sud s'alça la Tuqueta Arnau i a l'esquerra el pic que dóna nom a aquesta vall; el Ballibierna
De moment l'ascens és suau i es fa ràpid, al fons apareix el segon cim més alt dels Pirineus: el Posets. El primer no trigarà massa en aparèixer
El camí es desvia cap a l'esquerra en arribar al Barranc de Llosás, remuntant aquest fins la Pleta de Llosás, on em trobo un espectacle d'aquells que em deixa sense paraules, i això només és el començament. Sa majestat l'Aneto ensenya la seva corona a l'esquerra; més al centre, Tempestades, Margalida i Russell
Aquí es desvia el camí que permet coronar alguns d'aquests cims, al menys el Tempestades i el Russell, si no tinc mal entès. Se'm cau la baba, el cor em tiraria cap allà dalt, però el cap (amb millor criteri) em diu que estic aquí per una altra cosa. Més tard o més d'hora, algun dia caurà... snif, snif
A partir d'aquí la pujada torna a girar en direcció est i deixa de ser tan "amable", per dir-ho d'alguna manera. Les aturades per prendre aire són cada cop més freqüents, la part baixa del barranc de Ballibierna ja va quedant per sota, amb el Posets al fons
Només sembla que se suavitza una mica en arribar a la cua de l'Ibon Baixo de Ballibierna (2.430 m.), amb les seves aigües d'uns colors que ja voldrien moltes platges
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
Però si algú es pensava que això ja està fet, resulta que només acaba de començar... A partir d'ara el GR 11 deixa de ser un "camí" per convertir-se en un seguit de marques blanques i vermelles, que rodejant aquest ibon i el següent, i havent de travessar zones de roques del tamany d'un autobús, m'hauran de conduir dalt de la Collada de Ballibierna, al centre de la imatge, i uns 300 m. més amunt
De moment, l'Ibon Baixo se supera per la banda nord
Les últimes traces de corriol remonten a mitja alçada sobre el llit del barranc, fins trobar un pas un pel compromès, l'únic del dia, on diria que vaig optar per l'opció més incòmoda
Arribo a un punt on les marques de GR flanquejen uns 10 m. per sobre d'una repisa (en verd) amb un parell de metres de caiguda, no semblava gaire complicada però no li veia el final i no me n'acabava de fiar... Per sota tenia una desgrimpada (vermell), igualment d'uns 2 o 3 metres, amb l'únic inconvenient d'haver de treure'm la motxil·la per poder baixar de cul, flanquejant igualment després uns altres 10 metres però ja sense tenir la sensació de "pati" per sota. La veritat, crec que no valia la pena; es podia seguir tranquil·lament la repisa, un cop vist el final resulta encara més senzill que el pas que he volgut destrepar... Si és que a vegades em complico la vida perquè vull. Però si li pot servir algú, val més que segueixi les marques, que segurament estan ficades a conciència
I seràn molt útils, ben bé imprescindibles, per anar superant un pedrot rere l'altre, durant una llarga estona...
Al menys fins arribar a l'Ibon Alto de Ballibierna; aquí el terreny dóna un petit respir...
...que evidentment dura poc: toca encarar els últims metres abans de la Collada de Ballibierna
A la dreta, la Tuqueta de los Muyidos gairebé no deixa veure els cims de Culebras i Ballibierna
De mica en mica els estanys van quedant a sota...
...i la Collada cada cop més a prop, però em farà suar cada roca, cada metre que vagi superant...
...fins que arribo a la Collada de Ballibierna (2.730 m.) després de 4 hores d'ascensió, deixant enrere tant el rei dels Pirineus, que seguiré veient de lluny en els propers dies, com aquesta vall que se m'ha fet interminable, especialment els últims metres
Entro ara en la conca de la Noguera Ribagorçana, per sota tinc la Vall de Llauset i més al fons la de Barrabés. A partir d'aquí els paisatges ja em seran cada cop més familiars...
...tot i que, de moment, la perspectiva ve a ser la mateixa, però de baixada, cosa que canvia molt. A sota tinc l'Estany de Cap de Llauset, i just a sobre seu la Colladeta dels Ibons; el GR s'hi dirigeix, però primer es desvia una mica cap a l'esquerra, superant la petita cresta per anar a buscar el camí que baixa del Culebres i el Ballibierna cap a Llauset
No, evidentment el panorama no canvia massa. La pujada per aquí ha de ser ben bé del mateix estil de la que m'acabo de menjar
Rera la Colladeta dels Ibons ja s'intueix la Vall d'Angliós, i al fons els Besiberris, el Comaloforno i altres cims del Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici comencen a treure el nas
Cap als 2.600 m. el GR va tirant cap a la dreta (sud) fins que mitja horeta després del coll, enllaço amb el camí que baixa dels cims de Ballibierna i Culebres (coses de la vida, no trigaria gaire en baixar-lo...)
Continuo cap avall, fins arribar un pel per sota de l'Estany de Cap de Llauset; hauré de remuntar el rierol fins arribar al seu nivell i després pujar encara uns metres cap a la colladeta. Una mica més avall està situada la plataforma on anirà situat el futur refugi de Llauset
En arribar al desguàs de l'ibon, surt a la dreta la variant que baixa pel barranc de Botornàs cap a l'embassament de Llauset i el poble d'Aneto
Encara he de guanyar uns metres fins arribar al Cap de Llauset, un escassos 80 m. de desnivell em separen de la Colladeta dels Ibons, a l'esquerra del Pic de la Solana de Llauset...
...on arribo una hora després de deixar la de Ballibierna; vist des d'aquí, la baixada directa per la canal, tot i que plena de blocs, sembla possible i estalviaria una volta tonta per anar a buscar el camí que baixa dels cims
Ara em disposo a encarar una de les valls més boniques i solitàries que he trepitjat fins ara pel Pirineu; i dic fins ara, perquè més endavant la zona d'Aigüestortes i Sant Maurici em prepara moltes sorpreses
Primer de tot, baixo cap als estanys de Cap d'Angliós...
...després de superar una pala infestada de blocs, com comença a ser habitual...
...i després de voltar els primers estanyols, se m'obre al davant la preciosa Vall d'Angliós, tancada per la Serra de la Sarronera a la dreta i amb el Massís dels Besiberris que ja destaquen en l'horitzó. El camí, cada cop més "decent", anirà entre l'Estany de l'Obaga (dreta) i el del Mig per passar pel costat del refugi (un puntet en la inmensitat de la plana) i després per sota l'Estany Gran, on començarà la davallada cap a la Vall de Salenques
A la dreta, la Collada d'Angliós separa aquesta vall de la de Llauset; des d'aquí sembla infranquejable però hi ha un sender que hi permet accedir
Jo aquí em quedaria a viure... Sense paraules
Mirada enrere cap al Pic de Soubiron (dreta), Colladeta dels Estanyets per on he baixat, al mig, Pic de la Solana de Llauset i Collada d'Angliós més a la dreta
Després de deixar el desviament cap a Llauset i el Barranc de Riueno, cal creuar un rierol per arribar al refugi lliure d'Angliós (2.251 m.), situat sobre l'Estany Gran, com es pot veure en un marc incomparable
Després d'una ràpida visita, continuo la marxa rodejant l'Estany Gran en direcció al seu desguàs
És un d'aquells llocs on sap greu haver de marxar, hauré de tornar per explorar-lo amb més deteniment
Però el GR 11 continua, i ara se'm presenta la terrible -i alhora preciosa- baixada cap a la Vall de Salenques: 700 metres de desnivell negatiu. A l'altra banda de la Noguera Ribagorçana, la Vall de Besiberri
Al nord, entre els arbres, s'alcen els Pics de la Tallada, a la carena que condueix cap al Tuc de Molières
Gairebé tot el descens es fa pel mig del bosc, que si ja estava bonic a mitjans de setembre, en plena tardor ha de ser una meravella
En una d'aquestes em trobo la llar d'uns barrufets
En una hora i mitja des del refugi d'Angliós arribo a tocar del riu de Salenques o d'Ixalenques
Deu minuts després trobaré el camí que permet remuntar la Vall de Salenques en direcció al cim i al pic del mateix nom, al Russell, al Molières, a la Cresta Salenques-Tempestades... Ho deixaré per quan estigui una mica més en forma. A partir d'ara el camí segueix baixant però més planer, cosa que em permet de gaudir-lo plenament
Un bosc de fades, de hobbits, d'elfs i de trolls...
..on hauria de tornar en plena tardor per aprofitar-lo al màxim
El riu de Salenques baixa molt a prop i cada cop amb més força...
..fins que, a uns 1.450 m. d'alçada, el Pont de Salenques creua el barranc
Pujo a la carretera N-230 per seguir-la al nord uns 500 m., a sota em queda l'embassament de Senet o de Baserca
Deixant enrere el pantà, a la dreta hi ha un refugi lliure al que no vaig entrar però que, segons tinc entès, es troba en un estat lamentable. Als 100 m. una pista es desvia per anar a creuar la Noguera Ribagorçana, on deixo enrere Aragó, el Pirineu d'Osca i els 7 anys que m'ha costat de travessar-lo (ja em val...) per entrar a Catalunya, on espero que el fet de sentir-me ja prop de casa em doni ales i pugui terminar d'una vegada el GR 11 en els propers mesos. El pont en qüestió no és cap meravella, tot cal dir-ho
Només havent creuat, es deixa la pista que baixa a Senet i es puja per un camí enmig del bosc...
...tot i que a vegades es fica en el mateix llit del riu, suposo que s'haurà desplaçat pels efectes dels aiguats del passat juny
En creuar el barranc de Besiberri passo pel mig d'unes pastures molt concorregudes a aquesta hora, al darrere s'alça el Tuc del Port de Vielha, senyal de que a sota seu es troba el túnel i de que tinc el final d'etapa a tocar
Encara haig d'acostar-me al riu en alguna ocasió...
...però bona part del que queda de camí es fa pel mig del bosc de Conangles, una delícia per a la vista
De seguida deixo a la dreta el camí que puja als Besiberris, i tot i que en principi volia arribar al refugi de l'Espitau de Vielha, a tocar de la boca sud del túnel, decideixo finalment aturar-me al de Conangles, uns 20 minuts abans, ja que gairebé eren les 8h del vespre i no sabia si hi podria sopar. I menys mal, ja que els guardes de Conangles em van comentar que l'Espitau de Vielha porta tancat un parell d'anys...
