Estaragne, Campbieil, Lentille

Portava més de 3 anys sense aparèixer pel Pirineu central francès, les "Hautes Pyrénées", quan a finals d'agost, gràcies a la iniciativa de Joan "Turronero" vaig poder conèixer un dels massissos no gaire freqüentats (en comparació amb la massificació d'altres cims veïns, en especial del vessant aragonès) i del que n'havia sentit parlar ben poc: el Campbieil, junt a l'Estaragne i el Lentille

Situat a l'oest de la boca francesa del Túnel de Bielsa - Aragnouet, i al nord de l'estació d'esquí de Piau-Engaly, la proximitat del Pic Long, que li treu escassament 20 metres, i del Néouvielle amb les seves glaceres, potser treu protagonisme a aquests tres "tresmils" que poden pujar-se sense gaire complicacions en el mateix dia. Amb una mica més de ganes (i de forma, per part nostra), es podria allargar tant cap al Cylindre o Gran Pic d'Estaragne, que no arriba per poc a l'alçada "màgica", o al Pic Méchant, ja una mica més apartat

Track sobre mapa 1:50.000 de l'IGN
Cliqueu a sobre per a ampliar


Track a Wikiloc


Perfil i més dades


S'hi arriba travessant el Túnel de Bielsa-Aragnouet, uns 2 km. després d'aquesta població es desvia una petita carretera, normalment tallada a l'hivern, que puja cap als embassaments d'Orédon primer i de Cap de Long, entre d'altres. A falta d'1,5 km. per arribar al final, muntem el campament en una petita explanada al mateix voral de la carretera, a tocar del barranc que baixa del circ d'Estaragne, a 2.070 m.

Al matí següent, la boira ens ha envoltat i difícilment arribem a veure a estones el Lac d'Orédon, a sota nostre



Les previsions indiquen que anirà desapareixent al llarg del matí, quedant un dia clar però mig ennuvolat als cims, sense risc de tempesta. Comencem a pujar pel cantó dret (esquerra hidrogràfica) del barranc d'Estaragne



Guanyem alçada ràpidament, de forma que ens acostem al llindar superior dels núvols...



...i en poca estona podem endevinar la silueta del circ d'Estaragne que haurem de remuntar



No triguem en veure la llum del sol, la boira es va quedant a sota donant peu a boniques postals...



...i en menys d'una hora ja la deixem definitivament enrere, formant el típic mar de núvols que em trobo gairebé sempre que m'acosto a aquesta banda del Pirineu



Així que ja tenim al davant la Crête des Cintes Blanques, que precedeix al nostre primer objectiu, el Pic d'Estaragne, encara no visible



De seguida, una nova mirada enrere ens deixa veure, ara ja sí, el Lac d'Orédon; no m'atreveixo a batejar les muntanyes que l'envolten...



Nosaltres tampoc triguem gaire en gaudir de l'escalfor del sol, que ja despunta al darrere del Pic Méchant



Ara ja podem espantar-nos veient els que ens espera: primer hem de travessat aquest llac de pedres i, en acabar-lo, pujar per la pala herbosa a la dreta; un cop a la terrassa a mitja altura, flanquejar-la a l'esquerra, remuntant les tarteres de sota el coll que es veu al mig per arribar a la carena a tocar del Pic d'Estaragne, a l'esquerra del coll anterior



Més gràficament i sense tantes paraules, per a qui li pugui interessar:



Però anem per parts, primer hem de creuar el Ruisseau d'Estaragne...



...per travessar després la immensa pedrera fins la base de la canal



Primera prova de foc que superem com podem, al cap de mitja hora i seguint més o menys les traces de corriol i les fites -que van per on volen- apareixem sota una placa de neu, on se separa el camí que puja al Col d'Estaragne (dreta) per resseguir tota la cresta; nosaltres flanquejarem la terrassa, després de remuntar encara la zona de blocs de l'esquerra

(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)


Superada la zona dels blocs, veiem el camí que puja cap al Coll, per atacar després la cresta. Pel que em va comentar Joan, no té cap perill, però hi havia algun pas d'aquells de millor no mirar cap avall...



Decidit, anirem flanquejant. Joan perquè ja va pujar per la cresta i jo perquè no vull complicar-me l'existència



Mentrestant, el Pic Méchant ja va quedant enrere i ens anem situant sota l'àrea de la Crête des Cintes Blanques...



...deixant enrere el barranc d'Estaragne
(agrairia molt si algú em pogués dir el cim més alt que es veu al fons, gairebé voltat de núvols)



I allò de flanquejar, s'acaba ràpid... de seguida ens trobem el pitjor tram -fins llavors, que després en vindrà un altre- de tota l'ascensió, guanyant 100 m. en mig d'una tartera d'aquelles que fan patir... un pas amunt, dos passos enrere



Fins que trobem un passadís entre la paret rocallosa per on podem progressar sense complicacions; després, el panorama no canvia gaire, només que tornem a flanquejar enmig d'una pedrera molt desfeta, amb el Cylindre rera el Joan



Per aquest últim tros abans d'arribar a la cresta, una imatge val més que mil paraules



Un pedregar en tota regla, que no s'acaba mai, amb una -o vàries, segons el tram- traça de corriol o millor dit, de trepitjada, que pot fer menys incòmoda la pujada. Finalment, arribem a tocar de la carena, on veiem gairebé tot l'itinerari de pujada, des d'una mica per sobre del Lac d'Orédon, amb el Cylindre a l'esquerra i el Pic Méchant i la Crête des Cintes Blanques a la dreta...



...però encara ens queda un esforç (anava a dir l'últim esforç, però després n'hi haurà més)



No son més de 100 m., però ens els haurem de guanyar... Amb aquestes vistes de Joan enmarcat al bell mig del Pirineu, es fan més suportables...



...però no per això deixa de ser una pedrera interminable (foto de Joan)



Últims revolts abans d'empalmar amb el camí de la cresta del Cylindre, al darrere...



...i quan creia que anava a aparèixer sobre el cim, em trobo una bretxa impressionant, una paret vertical que em baixaria en uns pocs minuts al fons de la Vallée de Piau... Ui, que m'he colat... el cim està més a l'esquerra, però des d'aquí ja endevino el que s'hi veu: el Campbieil, objectiu principal, a la dreta de tot; a l'esquerra, la cara nord de les Tres Serols: Anyisclo, Perdut, Cilindre de Marboré. També són objectius, però potser en una altra ocasió



Dóno la volta, pujo uns pocs metres i em trobo amb Joan que venia un minut més enrere, moment idoni per celebrar el nostre primer tresmil junts: Pic d'Estaragne, 3.006 m.



Les vistes colossals, com no podia ser d'una altra manera: Campbieil a la dreta, darrera les Tres Serols; al mig la Múnia i el Robiñera, una mica més a l'esquerra i més lluny el Cotiella, al costat Punta Suelza, més llunyà el massís del Posets...



...les pistes de Piau-Engaly a l'esquerra, un munt de cims que no m'atreveixo a intentar identificar, el Pic Méchant amb la Crête des Cintes Blanques al mig, i a la dreta el barranc per on acaben de pujar, amb el Lac d'Oredon a sota



Cap al nord, la cresta d'Estaragne, coronada pel Cylindre, el Massís de Néouvielle més enrere i al mig el barranc de Cap de Long, per on tornarem



Però encara falta molt per això, primer hem de baixar al coll que separa l'Estaragne del Campbieil; el Pic Long i el Badet a la dreta



Des del coll, el cim que acabem de pujar sembla molt més amenaçador...



Aquí es desvia un camí que baixa directament al barranc de Cap de Long; nosaltres continuarem uns metres per sota la carena, novament per una pedrera. Totes les ressenyes consultades indiquen de seguir el camí que planeja, ja que el que puja a l'esquerra té passos molt aeris i complicats; així que anirem flanquejant...



...fins que voltem el primer turó i la cosa torna a endereçar-se



Mirada enrere cap a l'Estaragne a la dreta i el Cylindre a l'esquerra



Només hem de remuntar 100 m. fins la carena, però ens fan suar de valent; en una aturada per agafar aire, vista cap al Lac Cap de Long i el Massís de Néouvielle



En 40 minuts des del coll, ja tornem a ser a la carena



Però això no ha acabat, ni molt menys... Ens queda el pas més delicat del dia, una placa que no crec que arribi a 30 metres però molt empinada i lliscosa



Encara puc fer les primeres passes de peu, però al final no ho veig clar i opto per posar-me a quatre grapes; rera meu hi ha qui ho ha vist encara menys clar des del principi...



I és que si la caiguda cap al sud és totalment vertical, cap al nord potser no, però en cas de relliscada no hi ha lloc per aturar-se... gairebé fins a l'embassament. Joan té algun problema quan només li quedaven un parell de metres, però no passa d'aquí i de seguida tornem a caminar com a persones



Ja ha passat el pitjor i només ens queda un últim tram de pedrera...



...per assolir finalment el cim de Campbieil / Camp Vièlh (3.176 m.), en 5h45' des del cotxe (també s'anomena Pic Badet en alguns mapes)



Una altra vegada ens tornem a quedar amb la boca oberta -i babejant- amb les vistes: Pic Long a l'esquerra, Massís de Néouvielle a la dreta, barranc de Cap de Long al mig...



...cap a la zona d'Ordesa s'esta quedant mig tapat el cel; encara es poden veure el Cilindre i el Marboré a sobre del Lentille, següent parada a la dreta de tot; al mig s'endevinen les Tres Marias i la zona de la Múnia i Robiñera



Cap a llevant, un mar de cims: destaca el massís del Posets, al centre-dreta, i diria que el Perdiguero a l'esquerra de tot



Enrere, l'Estaragne torna a estar tapat



Molt més al nord, les antenes delaten la situació del Midi de Bigorra



I entre els núvols, s'endevina el Taillon al mig, amb un dels Gabietos a la dreta i la Falsa Bretxa a l'esquerra



Menció especial per al desitjat Vignemale...



...i per al llunyà Balaitús, no tant desitjat però deu n'hi dò



Un cop havent recarregat energies, ara sí que ens queda un passeig fins al següent cim



En menys d'un quart d'hora, el tercer tresmil del dia: Lentille o Campbieil SSW (3.157 m.)



Per cert, fa anys que s'està discutint si realment es tracta d'un tresmil o no. Qui vulgui informar-se, que faci una mirada al blog de Cazafantasmas 3000es

Les panoràmiques des d'aquí serien més o menys una repetició dels anterior cims, només queda veure el vessant sud del Campbieil, totalment escarpat



Tornem al coll per iniciar un descens que se'ns acabarà fent etern... I això que el Lac de Cap de Long sembla ben a prop



Això sí, els trams de pedrera es fan millor de baixada que de pujada... Ràpidament deixem enrere el Campbieil i el coll



Ara ens passejarem pel vessant oriental del massís del Pic Long; el que sembla més alt, al mig, és l'altre cim que alguns mapes anomenen Campbieil i uns altres Badet. Els francesos no s'aclaren



Triguem tres quarts d'hora en arribar a un primer replà, on trobem alguns habitants estacionals d'aquestes valls...



...i comencem a veure la cresta d'Estaragne des d'una altra òptica



I semblava tan a prop... doncs no portem ni la meitat. Primer hem de passar per aquell petit estany, voltant per l'esquerra el turonet que té al davant



.Per arribar-hi, baixem pel mig del pedregar, el corriol no és gens evident però es pot intuir



Un cop a l'estanyol, invita a quedar-se més temps del necessari



Però no ens podem adormir, creuem el rierol i el deixem a la dreta, així com el petit turó, travessant ara una zona de blocs



I el que queda encara... Després dels blocs ens anirem acostant de nou al riu, però aquesta baixada és molt dolenta, gairebé no hi ha camí i cadascú va per on millor li sembla



Triguem una bona estona en arribar a creuar el riu un altre cop...



Des d'aquí es veu aquest últim descens més dur, a la dreta de tot... Això de pujada ha de ser criminal



Ara sí que sembla que el tenim a tocar...



...però no encara, també veníem avisats de que, per rodejar l'embassament, hi ha un parell de rampes que a aquestes alçades, resulten esgotadores, en especial la primera. Després, un tram flanquejant, més o menys horitzontal...



Al menys, des de les altures es domina millor el pantà



De postres, una última baixada trencacames...



...i ja de seguida arribem a la riba de l'estany, gairebé a tocar l'aigua



Ens falta encara una última i curta rampa per trobar l'esplanada on termina una pista que ve de l'embassament, ara ja s'han acabat les sorpreses



Arribem a la presa gairebé a dos quarts de vuit de la tarda; l'últim tram de la ruta segueix la carretera, amb el Lac d'Orédon a sota...



...i en 1,5 km. tornem al punt de partida, on sembla que la boira ens vingui a rebre