Montseny: Volta a Vallforners

A finals de la primavera em van venir a visitar Pere i Marta (amb lo Tio) per que els hi fes de guia turístic en la seva descoberta del Montseny; encara que el seu vessant nord és molt més espectacular, vaig preferir fer-los esperar fins la tardor, quan estarà en el seu punt àlgid... I aprofitant que feia anys que tenia ganes de pujar al Roca Centella, un dels cims més oblidats del massís, vaig poder combinar un popurri prou atractiu: la volta a la Vall de Vallforners per les alçades, més o menys el que seria la olla o la integral, si parléssim d'un circ pirenaic. Sortint i arribant a Cànoves i amb l'embassament com a epicentre, vam combinar l'alzinar de la pujada a la Roca Centella i les Carenes d'en Bosc, l'altiplà a l'entrada de la Calma i la carena gairebé subalpina del Sui, amb la frondositat de l'ombrívola  Baga d'en Cuc, deixant de banda els últims cims del "circ", la Serra de Palestrins, per ensenyar-los el principal atractiu d'aquestes valls, el Castanyer Gros de Can Cuc, el més gran de Catalunya

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu a sobre per a ampliar-lo



Track a Wikiloc


Perfil i més dades


Després d'esmorzar a Sant Antoni, enfilem la carretera cap a Cànoves, on deixem els cotxes al costat de la Plaça de la Parellada. Des d'aquí, gairebé tot el trànsit enfila cap a Vallforners per la carretera de l'embassament; nosaltres anirem a buscar un carreró que puja en paral·lel i que de seguida es converteix en una pista. Només sortir del casc urbà, en deixar un mas a l'esquerra, trobem un camí amb una cadena que comença a pujar al mig del bosc



Tot i que anem trobant algun trencall, no hi ha gaire pèrdua ja que es tracta d'anar remuntant pràcticament pel fil de la carena. A vegades per corriol i a vegades per pista, pugem gairebé sempre envoltats de bosc; només en alguna clariana podem endevinar el nostre primer objectiu del dia



Després d'un tram de pista, hem d'estar atents cap als 700 m. d'alçada per seguir un sender que s'escapa a la dreta; poc després retrobem la pista en un revolt i de seguida ens tornem a endinsar al bosc per un nou corriol, que va pujant...



...envoltat d'un dens alzinar...



...al que, a vegades, costa de veure-li el final



Quan tornem a sortir a la pista ja només ens quedaran uns 100 m. de desnivell, em desoriento un moment i gairebé ens el passem, ja que cal prendre un camí molt brut de malesa que va per la carena...



...i que ens condueix en un parell de minuts al primer cim del dia, la Roca Centella (1.001 m.)



Si no fos pel vèrtex passaria desapercebut, només té vistes cap a la banda nord, ja que l'altre vessant està envoltat de vegetació. A l'esquerra, la vall del Congost, el Tagamanent i les Carenes del Bosc que recorrerem tot seguit, amb el Mojó en primer terme; més al centre el límit del Pla de la Calma i el Sui com a cim més elevat, el Samon al costat. I a la dreta de tot, gairebé amagada entre els arbres, la carena que acabem de recórrer, amb el Montnegre al fons. Sobre els nostres caps comencen a aparèixer uns núvols que ens tocaran els nassos més tard...



Després de recarregar energies continuem per la carena, el camí ara està més net, però no així els seus marges, plens de branques seques que la suposada "neteja forestal" ha deixat als seus peus i que constitueix el millor combustible per a un incendi (que esperem que no arribi mai). Curiosament, a una banda els arbres estan intactes i a l'altra tenen totes les branques a terra...



Més endavant el bosc ja torna al seu estat normal i el corriol es torna un espès passadís entre dos murs de vegetació, de forma que ni ens adonem quan passem pel cim del Mojó, poc abans de sortir a la pista que comunica Vallforners amb Vallcàrquera i que travessa la carena a la Collada del Mojó. Enfront tenim la carena del Sui, per on caminarem en unes hores



El tram següent ja l'havia recorregut (a la inversa) en l'ascensió al Tagamanent fa un parell d'anys. Anirem primer per la banda occidental (esquerra) de la carena, fins al Coll del Jordi. Poc abans d'arribar-hi trobem unes roques que sobresurten per sobre dels arbres i que permeten una bona vista de Vallcàrquera i el Tagamanent a la dreta, amb la vall del Congost i els Cingles de Bertí al darrere i el Vallès a l'esquerra




Tant a una banda com a l'altra, el corriol és meravellós en tot moment, hi ha trams de conte de fades...



Ara els pins ja han quedat a sota i l'alzina ens envolta...



...excepte en alguna clariana, ja havent creuat el coll, on podem veure Vallforners a sota, amb la casa que li dóna nom



A partir d'aquí el sender va guanyant altura, sense perdre espectacularitat...



...fins que l'alzinar s'obre i el camí planeja per començar de seguida a davallar; llavors seguim un desviament a la dreta que de seguida ens porta al Pla del Parany, avantsala de la Calma



Seguirem la pista de Collformic a Tagamanent (GR 5) cap a la dreta, en suau pujada. Ara a l'esquerra veiem la part alta de la vall del Congost: Centelles amb el Puigsagordi al darrere



Sembla com si passéssim pel mig d'un jardí particular, només falta que tallin la gespa...



Després d'uns 900 m. de pista, s'ajunta una altra per l'esquerra; aquí ens desviarem per camí a la dreta que pot passar desapercebut, tot i que es pot seguir la pista perfectament, només que volia fer una mica de volta i pujar un petit turonet



De seguida passem per la capçalera del Sot de la Llacuna, un dels braços de la riera de Vallforners, on lo Tio s'ho passa bomba...



El camí va envoltat de matolls, a dalt queda el Turó de la Primavera



La zona per la que hem pujat, a l'esquerra es veu la pista; al darrera la zona del Bertí, Gallifa, la Mola i Montserrat al fons de tot



De poc que no se'm passa també el Turó de la Primavera (1.234 m.), pràcticament imperceptible; Marta i Pere anaven llançats i se'l van deixar enrere...



No té gaire prominència, però sí bones vistes: gairebé veig el meu barri, allà al costat de Montjuic i del port de Barcelona



Més que un turó, es tracta d'una de les petites elevacions que marquen el límit meridional del Pla de la Calma; ara baixarem uns pocs metres fins la Casa Nova del Bellit, a la dreta, per tornar momentàniament a la pista



Tal com hi arribem, la tornem a deixar, a la dreta, per una traça de camí que recorre la capçalera del Torrent de les Avellanes, un altre dels braços de Vallforners



És el mateix camí que vam fer servir fa uns mesos amb els amics de Singles per arribar al Puig Drau. Ara, però, en arribar a la cruilla de Vallforners, deixarem la pista que creua i continuarem per la que comença a enfilar-se a la carena; a l'altra banda ja s'intueix el senyor d'aquestes muntanyes, el Turó de l'Home



El cel s'està posant cada cop més negre, i una tempesta dalt del Montseny no li recomanaria ni al meu pitjor enemic, menys encara en plena carena. Però no tenim més remei que continuar i esperar que no ens enganxi aquí dalt...  Ja apareix el barranc de la Tordera o de Sant Marçal, entre el Turó de l'Home i Matagalls, que s'intueix a l'esquerra



La pista es transforma en corriol en arribar als peus del primer pujol, el Turó del Socarrat; espero que aquest nom no li vingui d'algú al que li caigués un llamp a sobre en plena tempesta, perquè la veritat és que el cel començava a fer molt mala pinta. Però al menys ja es veu el Sui just al darrere



La veritat és que tampoc no sentíem trons ni es veien llamps ni cortines d'aigua... Ara ja tenim enfront la primera carena que hem recorregut, amb la Roca Centella i el Mojó al centre i el Turó Monner a la dreta



Ja només ens queda un passeig per arribar al cim del Sui (1.318 m.), sostre del dia



Llàstima que el temps no acompanya, ja que és un dels millors miradors del Montseny: la carena que venim recorrent, amb el Pla de la Calma i el Puig Drau al darrere; Matagalls i Turó de l'Home tapats, a la dreta, i el Turó Monner a l'esquerra



La nostra carena continua cap al Turó d'en Cuc i el Samon, enfront; en teoria, per fer la "integral" de Vallforners hauríem de seguir la serra de Palestrins, que es veu al darrere cap a la dreta



Malgrat que el temps segueix molt insegur, no tenim més remei que aturar-nos a menjar una mica, que tampoc som màquines... Millor aquí dalt, amb bones vistes; al cap d'una estona continuem per la carena



Però ara sí que la cosa es posa seriosa... Pel darrere una cortina d'aigua ja ens oculta la falda del Matagalls, i pel davant no pinta gaire millor...



Passem pel costat del Turó d'en Cuc i en arribar al Coll del Pou d'en Besa (1.187 m.) ja no ens podem escapar, comença a ploure i pel que sembla, amb ganes. Al menys aquí ja deixem la carena i comencem el descens en direcció al barranc de Can Cuc per un corriol que poc després es transforma en pista. Com acostuma a passar en aquests casos, en el moment en que aconseguim treure el paraigües i posar-nos els impermeables i tota la parafernàlia, deixa de ploure; no ha durat ni deu minuts. Mira tú, al menys lo Tio s'ha refrescat una estona



La pista perd alçada ràpidament, un revolt darrere l'altre; en poca estona ja arribem a l'altura de la Casa del Bosc, a l'altre vessant



Baixem gairebé durant tres quarts d'hora fins que trobem una altra pista, a tocar del torrent de la Baga d'en Cuc; aquí la vegetació canvia i es torna molt més frondosa



Després seguirem aquesta pista cap a l'esquerra, però abans cal anar cap a l'altra banda a veure l'estrella del dia: el Castanyer Gros d'en Cuc, el més gran de Catalunya



Tot i que no es la primera vegada que el visito (ja vam fer una KDD Mendiak fa uns anys), mai no deixarà de sorprendre'm; Pere sembla que no s'ho acabi de creure del tot...



Aquí fem un ràpid avituallament i tornem enrere fins la cruïlla de les pistes, travessem el torrent...



...i seguim la pista que flanqueja la Baga d'en Cuc, tot deixant a baix el fons del barranc



Unes hores abans, anàvem per allà dalt...



A l'altra banda de la Baga d'en Cuc s'alça el Morro Negre; el Turó Monner al darrere



Ja tenim als nostres peus l'embassament de Vallforners



La pista passa per sota del mas que dóna nom a aquestes contrades, Can Cuc, ara reconvertit en un luxós hotel...



...i continua en direcció a l'església de Sant Salvador de Terrades



Can Cuc queda entre el bosc, estratègicament situada



En arribar al davant de Sant Salvador, la pista segueix a l'esquerra, passant pel davant del restaurant Can Quintana



Aquí la deixem i baixem pels camps, el camí no és gaire visible



Retrobem la pista principal al cap d'un km. més o menys, i en passar per Can Castells la tornem a deixar...



...per donar-li una mica d'emoció al tema, un altre cop el més senzill és seguir-la fins la carretera de l'embassament, al fons de la vall, però el track que vaig treure de Wikiloc es ficava pel mig de la selva: de Can Castells es baixa a buscar el Sot de les Vergades i aquí cal seguir una traça de corriol gairebé imperceptible que comença flanquejant cap a l'esquerra, deixant el torrent a la dreta i sense perdre gaire alçada



La veritat, ens vam complicar una mica la vida, però el bosc estava preciós, i amb algun castanyer que no arribava al tamany del seu parent de Can Cuc, però deu n'hi dò



En uns deu minuts sortim a un camí més ample, ara ja no tenim pèrdua, el seguim cap avall per anar a aparèixer davant les runes del Castell de Cànoves



Aquí ja només hem de creuar la riera i sortir a la carretera del pantà per arribar en deu minuts més al punt de sortida, la Plaça de la Parellada de Cànoves.

Gràcies a Marta, Pere i lo Tio per la companyia