Collserola: Sant Pere Màrtir i la Penya del Moro

Feia anys que no visitava les muntanyes que tinc més a prop, la Serra de Collserola. En aquesta ocasió vaig tornar després de molt de temps per la zona de Sant Pere Màrtir, segurament un dels primers records que tinc en l'àmbit muntanyenc; encara que en aquella època, es tractava més de sortides per treure a passejar el gos -i les criatures- que una altra cosa. Però per mí, que no aixecava un pam de terra, el fet de poder-me escapar durant una estona del control patern ja suposava prou aventura. No recordo l'última vegada que havia vingut per aquí, però com a poc des de l'any 87, quan el nostre estimat "Buck" va marxar cap al cel en què els ossos no s'acaben mai i les pilotes sempre corren...

Poca cosa recordo d'aquelles èpoques, però sí que sempre pujàvem des de Sarria cap a Vallvidrera i deixàvem el cotxe al Coll de l'Espinagosa, a la carretera de Molins. Ara volia pujar pel cantó més directe, des del barri de Pedralbes i d'acabar pel Baix Llobregat, ja fossa Molins, Sant Just o Sant Feliu; tenia alguna ruta en ment però com moltes vegades, vaig acabar fent un itinerari bastant diferent

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu a sobre per a ampliar


Track a Wikiloc


Perfil i més dades



Per una vegada puc moure'm sense necessitat de combinacions infernals de transport públic; els Ferrocatas (L6) fins a Reina Elisenda i des d'allà podria haver agafat el bus (22, 68 o 75), però un diumenge a les 8h no hi ha gaire freqüència. Segueixo per Bisbe Català fins arribar a la Creu de Pedralbes...



...però abans m'aturo un minutet en un racó especial... De sempre m'ha captivat la Baixada del Monestir, sembla un trosset de poble medieval ficat al mig del barri més pijo de Barcelona



I veient la seva frondosa muralla, costa imaginar-se que a l'altra banda hi ha una de les joies del gòtic de Catalunya



Passat el Monestir començo a pujar per l'Avinguda Pearson, una de les més luxoses -si no la que més- de la ciutat,  la crème de la crème. Per sobre, l'antena que corona el puig de Sant Pere Màrtir el fa reconeixible des de molts kilòmetres a la rodona



Quan l'avinguda fa un gir a la dreta per enfilar-se cap a la falda de Sant Pere Màrtir, neix un carreró poc transitable a l'esquerra



De seguida es converteix en un caminet que volteja la part alta de les últimes cases de la ciutat, i en uns 500 m. arriba a una cruilla, on deixant a l'esquerra un gran dipòsit d'aigua, començo a pujar fortament un corriol per arribar en deu minuts a la Carretera de les Aigües, ja prou concorreguda a aquestes hores per caminaires, corredors i ciclistes



Aquí s'ha construït el Mirador dels Xiprers; no és el tipus de vistes al que estic acostumat, però per una vegada...



Segueixo pujant fins que em trobo la pista encimentada que uneix la Carretera de les Aigües i el cim de Sant Pere Màrtir; vaig seguir-la en comptes de continuar remuntant pel corriol, opció més curta. Només uns metres sota les antenes, la pista es torna a desviar a l'esquerra; aquí sí que val la pena desviar-se uns metres per visitar les bases de les bateries aèries que, junt amb les que es van construir al Carmel, van defensar la ciutat dels atacs aeris de les tropes feixistes italianes i alemanyes durant la Guerra Civil



Des d'aquí, un parell de minuts fins a Sant Pere Màrtir (384 m.)



El cim es troba sota les instal·lacions de les antenes. Originàriament conegut com a Monte d'Urse o Puig d'Ossa (arribarien els ossos  per aquestes serres en èpoques anteriors??), la muntanya ha estat escenari de diferents lluites militars donada la seva posició estratègica. Al s. XVII es va erigir l'ermita que li donà el seu actual nom, però al 1792 va ser abandonada i convertida en una fortificació militar que va perdurar fins la Guerra Civil; finalment als anys 60 del segle passat es va construir sobre les seves runes les actuals instal·lacions de telecomunicacions. Amb la construcció de la Torre de Collserola semblava que havien de desmantellar-se, però no ha estat així.

Amb les vistes que té, no és d'estranyar que s'hi barallessin... Es domina tota la ciutat, des del Delta del Llobregat fins la desembocadura del Besòs i més enllà, la Serra de Marina i part del Maresme

(clicar-hi a sobre per veure les panos grans)


De fet, és el cim més meridional de la Serra de Collserola, així que es pot gaudir d'una visió privilegiada cap al nord d'aquestes modestes muntanyes: continuaré durant uns centenars de metres per la carena que s'extèn a la dreta, amb el Tibidabo -i la Torre de Collserola- sostre de la serra, al darrera. Al mig, s'endevinen les cases del barri barcelonès de Vallvidrera, al fons es deixa veure la silueta de la Mola de Sant Llorenç del Munt. Més a l'esquerra, els turons de Castellví i de Can Pasqual i el Puig d'Olorda retallat per una pedrera al seu vessant sud



En canvi, cap al Baix Llobregat... potser fa segles les vistes eren més agradables; darrera d'un munt de poblacions, sobresurten les primeres estribacions del Garraf, cap al centre, i la Serra de l'Ordal a la dreta. El primer turonet que apareix a sobre de les cases, a la dreta, és la Penya del Moro, on acabaré pujant



Des d'aquí continuo uns 500 m. per la pista que ressegueix la carena cap al nord arribant al Coll del Portell, deixant ja enrere l'antena de Sant Pere Màrtir o Puig d'Ossa. Aquí és on em vénen més records d'anys enrere, normalment veníem des de la carretera de Vallvidrera fins a aquest coll, i alguna vegada ens aventuràvem fins al cim, ara ho trobo tot tan canviat...



Una vegada al coll baixo cap a l'esquerra per una pista en direcció al barranc de Sant Just; de fet, seria la via més directa. Però al cap d'uns 400 m., trobo un corriol a mà dreta indicat cap a la Font del Rector; com que no tinc cap rumb fixe, vaig a mirar què hi trobo. A més a més, en entrar de seguida al mig d'un bosc tancat, sembla bastant més interessant que no la pista que baixa. Per sobre apareix la Torre de Collserola...



Em sembla que he encertat, és un corriol maquíssim...



...que després de passar per la Font del Rector, segueix planejant en mig d'una espessa massa forestal...



...tot recorrent la part alta del Barranc de Sant Just, trobant algun trencall cap al Coll d'Espinagosa i la carretera de Vallvidrera a Molins



És un passeig molt agradable d'una mitja horeta, i dins del que cap, bastant solitari; no vaig trobar ningú a banda d'uns ciclistes al principi. En alguna clariana s'obren vistes al Baix Llobregat



En uns 20 minuts, el camí gira a l'esquerra i se senten cotxes no gaire lluny, és la carretera de Molins, que passa uns metres per sobre. En la solana el bosc s'obre i apareix algun bon exemplar de pi



Aixecant una mica el cap retrobarem el cim, que ara ja es va allunyant, tot i que estarà visible durant bona part de la jornada



El corriol va a sortir a un camí més ample que comença a baixar a mà esquerra. A la dreta sortiria a la carretera, es nota la seva proximitat ja que cada vegada em vaig trobant més gent



Van apareixent cruilles i es van creuant camins, fins que apareixo a l'entrada de la important masia de Can Fatjó; de seguida la pista tomba a la dreta i apareix al camí pavimentat d'accés al Tennis Sant Gervasi. Baixant cap a l'esquerra em trobo el camí que havia deixat una hora abans en el descens del Coll del Portell; m'hauria estalviat una bona estona però m'hauria perdut un bonic itinerari per la part alta del barranc. La pista continua davallant i creua el torrent, per passar poc després enfront de la masia de Can Carbonell, ara reconvertida en restaurant



Sense voler, havia perdut prou alçada, així que la meva intenció en un primer moment va ser baixar-me cap a Sant Just Desvern, donant per finalitzada l'excursió. Però en arribar a la hípica de Can Vilà vaig veure una indicació cap a la Penya del Moro, un petit turó que em feia gràcia visitar per la presència de restes ibèriques. Segueixo una pista que puja a la dreta i de seguida em desvio per un corriol a mà esquerra, tot remuntant un suau desnivell i deixant de banda un parell de corriols que pugen cap al Turó de la Coscollera. Vaig a sortir a una nova pista, just per sobre de les primeres torres de Sant Just Desvern, que segueixo uns metres a la dreta fins al Coll d'en Solanes; des d'aquí, una curta pujada fins la Penya del Moro (275 m.)



Un cop aquí dalt, les restes del poblat ibèric no satisfan massa les meves expectatives; de fet, el que queda més en peus, per dir-ho d'alguna manera, és la torre de guaita que s'hi va erigir en l'època medieval. I les vistes... Bé, en aquesta zona ja se sap que no seran les habituals panoràmiques muntanyeres: en direcció al Delta del Llobregat, amb Sant Just Desvern en primer terme, Sant Joan Despí, Cornellà... Entremig de tot destaca l'horripilant Walden (és una opinió personal, tot són gustos...)



Més amunt, Sant Feliu en primer terme; una franja més o menys verda que correspon al Parc Agrari del Llobregat, i al fons la Serra de l'Ordal i les primeres estribacions del Garraf a l'esquerra



Bé, no sé si ha valgut la pena però al menys m'ha servit per allargar una mica la jornada. Des de dalt de la Penya hi ha un corriol que baixa cap a Sant Feliu, però prefereixo tornar enrere fins uns metres abans del Coll d'en Solanes i baixar per un camí a l'esquerra, que va a buscar el fons del barranc; un altre tram que no té res a veure amb tot l'urbanisme que envolta aquestes muntanyes



El corriol planeja fins trobar una pista, segueixo baixant ara cap a la Riera de la Salut



També podria haver continuat per la pista cap a Valldonzella i Santa Creu d'Olorda, llocs que tenia en ment en començar la jornada; però ja havia cobert l'expedient. Segueixo baixant per la pista paral·lela a la riera...



...per trobar-me poc després amb una concentració de duminguerus d'aquelles que fan por, al voltant de l'àrea recreativa de l'ermita de la Salut; intento evitar-ho baixant per la mateixa riera (ja aviso que està que fa fàstic), tot i el flaire de carn a la brasa que m'envolta. En menys d'un km. trobaré els primers edificis de Sant Feliu de Llobregat, ara només es qüestió d'anar a buscar l'estació per tornar a casa.