Llançà - el Port de la Selva
O potser més. Ja en la meva primera visita al Cap de Creus, a finals dels 90, vaig veure les marques blanques i vermelles i em va venir al cap la idea de travessar algun dia el Pirineu caminant. En aquella època les meves sortides a la muntanya eren més de caire lúdico-festiu, per dir-ho d'alguna manera, i plantejar-me una aventura com aquesta era poc menys que una quimera.
Però des de que vaig començar al Cap Higuer a mitjans de 2002, i a mesura que anava avançant, vaig començar a il·lusionar-me en acabar el GR 11; i com més a prop estava, especialment l'últim any quan ja havia entrat a Catalunya, anava intentant imaginar-me com seria l'arribada...
I aquest era el dia. Com sempre passa en aquests casos, diferent a tot el que havia imaginat; i també com sempre, resulta molt difícil de descriure
Però des de que vaig començar al Cap Higuer a mitjans de 2002, i a mesura que anava avançant, vaig començar a il·lusionar-me en acabar el GR 11; i com més a prop estava, especialment l'últim any quan ja havia entrat a Catalunya, anava intentant imaginar-me com seria l'arribada...
I aquest era el dia. Com sempre passa en aquests casos, diferent a tot el que havia imaginat; i també com sempre, resulta molt difícil de descriure
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Per començar, sempre havia pensat d'acabar-ho amb un banyet a la platja o si més no, una remullada. Però en ple mes de febrer, i amb un migjorn bastant molest (per una vegada que no bufa tramuntana aquí dalt...), millor ni pensar-hi. I és que totes les meves sortides al GR 11 les havia fet a l'estiu, excepte l'últim tram des d'Albanyà, que ja em quedava prop de casa i vaig poder combinar-m'ho en caps de setmana.
Anant ja per matèria, l'etapa es pot fer tranquil·lament en un matí, però caldrà comptar un parell d'hores més per arribar a Cadaqués (tram que deixo per a una altra entrada). La vaig allargar una mica més del necessari, ja que vaig voler recórrer el traçat original que baixava a Cala Taballera; ja fa uns anys que la FEEC va decidir canviar l'itinerari per que el GR anés per l'interior a partir de Sant Baldiri.
I en quant al paisatge, no cal dir gaire cosa sobre un dels racons més encisadors de la Costa Brava... Només un curt tram de bosc dissimula l'ambient feréstec i salvatge del massís del Cap de Creus. La tramuntana, l'aprofitament humà, els incendis i l'erosió han configurat un entorn gairebé d'un altre planeta, adornat per tot arreu de racons de mar.
En aquesta zona no tinc gaires problemes de transport: arribo a Llançà en tren i d'aquí al Port de la Selva en autobús de la Sarfa. Esmorzo ràpidament i començo aquesta última etapa en un ambient molt diferent del que caldria esperar tractant-se de la Transpirinenca
Segueixo el passeig marítim, al fons s'entreveuen els últims -o primers- cims de l'Albera
Al darrere, el Castell Saverdera amb barret, una taca a la seva falda delata la situació de Sant Pere de Roda
Quan m'acosto a doblegar la Punta de la Creu ja es comença a veure una mica de moviment al mar, fins aquí semblava una bassa d'oli. Al fons s'entreveu els voltants de Llançà, sota l'Albera
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
En passar la punta, encara per asfalt, entro a la badia de Cala Tamariua i Cativa, que ja vaig conèixer amb els companys de Singles uns mesos enrere (aquí)
Deixo el carrer que baixa a l'aparcament i pujo a la dreta amb vistes del rec de la Tamariua, desfent el camí que vam fer de tornada aquella vegada
De seguida arribo a un coll des del que es domina tota la badia del Port
Uns metres més endavant s'acaba l'asfalt i vaig pujant per pista, avall a l'esquerra queda la Cala Tamariua
Aviat comencen a aparèixer murs de pedra seca que han configurat l'entorn del massís des de fa segles
Vaig guanyant alçada sobre el nivell del mar; a l'altra punta s'intueix el Cap de Cervera
De mica en mica els pins van substituint el matoll...
...i poc després del Mas Puignau s'arriba a un coll (195 m.) on també hi ha un encreuament de pistes; cal seguir en baixada en la mateixa direcció, deixant a l'esquerra la que s'acosta a Cala Talabre
Al fons comença a aparèixer el Puig Pení, un dels sostres del massís
Encara he de baixar una mica fins arribar al conjunt de Sant Baldiri de Taballera
És un conjunt format per diferents edificis, relacionat amb Sant Pere de Rodes, del que depenia
El nucli consta habitat des del s. VI
L'església apareix ja al s. X, tot i que la construcció actual data de 1.733. Servia com a centre de culte de les nombroses masies disperses pel Cap de Creus
Tot el conjunt es troba en restauració des del 2004
Després de la visita i d'un primer avituallament, continuo el camí
Però només sortir de l'església i creuar el Rec de Sant Baldiri, deixo les marques del GR, que continua a la dreta i continuo a l'esquerra pel traçat antic, del qual es va esborrar la senyalització. No se quin va ser el motiu pel que es va canviar al 2008, però trobo més interessant la baixada a Cala Taballera, tot i que sigui una mica més llarg. A més a més, la meva "Guia Prames" del GR 11 que vaig comprar al 2002 indica el traçat per aquí, així que jo li he de fer cas.
El camí va flanquejant en un primer moment per sobre el barranc del Talabre...
...i en uns deu minuts creua el rec del mateix nom, que anirà a vessar a la Cala Talabre
Poc després se surt a una pista que cal seguir a l'esquerra; a dalt queda el Mas d'en Paltre, darrere seu passa el GR
Aquí comença a haver-hi roques amb formes curioses
Segueixo doncs per la pista, fora del GR "oficial"...
...fins que aquesta s'acaba en uns 20 minuts, hi ha una esplanada que serveix d'aparcament per a una de les meravelles naturals del Cap de Creus i de tota la Costa Brava
Cala Taballera, una de les últimes platges verges del litoral català
Bé, no és del tot verge però per poc... Hi ha el petit refugi de pescadors
Quan vaig venir en caiac al maig 2010, la caseta estava en un estat lamentable: plena de deixalles i amenaçant d'esfondrar-se en qualsevol moment. Aquest dia la vaig trobar en obres de restauració, que segons he vist van acabar al juny; sembla ser que es troba tancada a l'espera de decidir-ne l'ús que se'n farà
Si no recordo malament vam fer bivac entre els pins
Ara només em puc quedar una estona gaudint d'aquest meravellós paisatge...
...i després d'esmorzar vaig a l'altre extrem de la platja pedregosa per buscar el camí de pujada
Vaig deixant a sota la Cala Taballera
El camí comença pujant per les pedres i aviat agafa alçada
En poca estona s'arriba al final d'una pista...
...que de seguida passa pel costat del Mas de la Birba, un dels pocs que encara estan en explotació. Al fons el Puig dels Bufadors
La pista continua en direcció sud-est...
...ara en mig d'un ambient bastant desèrtic, que demostra que la vida aquí no és fàcil ni tant sols per a les plantes o els arbres. A la dreta, ja molt llunyana, la Serra de Verdera
En un quart d'hora des del Mas de la Birba torno a trobar les marques blanques i vermelles; el GR puja un curt tram gairebé cap al nord, però de seguida tomba en direcció a llevant, cap a on surt el sol, a l'extrem més oriental de la Península Ibèrica i al final d'aquest llarg viatge...
Però encara em queda feina i s'està aixecant un vent bastant molest, tot i que per sort no és tramuntana sinó migjorn; fins ara no l'he notat, però a partir d'aquí les muntanyes, cada cop més modestes, em resguardaran ben poc
Pel voltant, més tirant al costat nord, també van apareixent roques erosionades amb formes peculiars
Més endavant trobo el camí que ve de Cala Prona i Cala Galladera, per on també vam venir fa uns anys amb un altre grup de Singles, recorrent part de la costa nord del massís; de seguida després, el Mas dels Rabassers de dalt, per on vam desviar-nos
El camí continua per un ambient entre desèrtic i lunar
Al barranc que baixa cap a Cala Portaló hi ha un petit embassament, no sé ben bé què hi pinta aquí...
...com no sigui per abastir els dos masos, el Rabassers de dalt que acabo de passar i el de baix que trobo tot seguit
Tot i l'aridesa del terreny, es veuen zones humides
A uns centenars de metres del Mas Rabassers de baix m'acosto a la carretera que ve de Cadaqués
No la travesso de seguida sinó que continuo encara pel costat nord d'aquesta, per algun indret on es fa difícil de trobar el camí
Una altra roca curiosa...
...abans de creuar, ara sí, la carretera i passar al vessant sud; des d'aquí els torrents vessen a la costa de Cadaqués o el Mar d'Avall, i aquí començo a notar la força de migjorn, que sense arribar al nivell de la tramuntana sí que resulta bastant molest
Torno a tocar la carretera però sense creuar-la; cal prestar atenció a les marques o al track perquè aquí sí que hi ha un munt de trencalls i de corriols. El GR puja uns pocs metres per assolir un petit collet... l'últim coll...
Ara sí, ja està tan a prop... ja ho tinc
Després d'aquest subidón d'adrenalina m'acosto a la carretera un altre cop, per baixar després vora del rec de Cala Bona
Un altre cop pujo a l'asfalt, per tornar a baixar cap a Cala Jugadora, a la dreta. Darrere del far ja no hi ha res més
A Cala Jugadora s'ajunta el camí que ve de Cadaqués, que també vam fer en la sortida de fa un parell d'anys (aquí). Amb la ventada que fa, descarto totalment l'opció de fer un bany, ni que sigui remullar els peus
Només queda la última pujada...
...però me l'hauré de treballar, s'ha d'accedir a la carretera pel mig d'aquesta tartera
Un cop a dalt cal seguir-la uns metres a la dreta; mirant cap enrere és l'únic element que destaca en un paisatge desolador i màgic alhora
En el següent revolt surt una drecera que voreja el far per la dreta...
...la última rampa que em porta, després de cinc hores d'etapa i tretze anys de travessa, a l'altra punta del Pirineu: el Far de Cap de Creus, separat per 820 km. del de Cabo Higuer
Però des d'aquí dalt el mar només es veu, no es pot tocar...I hi ha un corriol que encara baixa
Aquí encara hi ha senyalització, el GR 11 apura els seus últims metres
Ara recordo que al 2010 vam passar amb els caiacs entre el cap i l'illa de s'Encalladora, amb un vent encara més fort... Llavors les vaig passar canutes
Avui el vent també treu les ganes, però només són 500 m. i si una cosa es comença, és per acabar-la del tot. S'ha de baixar fins la base d'aquesta última punta de roca
...i remuntar-la per la dreta per aquesta àmplia cornisa...
...des d'on es gaudeix del mar en estat pur...
...i després de superar un pas una mica estret, on calia parar atenció de no relliscar-se...
...arribo ara sí al punt on em salten les llàgrimes...
...la última marca del GR 11. Final del viatge
Intento arracerar-me una mica per gaudir del moment, em venen al cap molts records d'aquests tretze anys; des de que el vaig començar amb Txus al maig de 2002, amb una motxilla que pesava més que nosaltres, fins avui, ha plogut molt, han passat molts colls, barrancs, estanys, valls, pobles i camins, i sobretot persones que quedaran en la memòria
Però acabo deduint que si em quedo gaire estona més, no trigaré en agafar el mateix color del mar. No és el final que havia somiat, però... Ja està, ja he complert el meu somni, i ara el primer que he de plantejar-me és tornar amunt per arribar-me a Cadaqués i tornar a casa.
Qui vingui a començar la Transpirinenca des d'aquest extrem, veurà com el far va traient el nas de mica en mica
Crec que mai l'havia vist des del darrere
A ponent s'endevina la badia de Cadaqués, tancada pel Cap Norfeu...
...i al nord, la calitja amaga les muntanyes de l'Albera...
A llevant ja no queda res; només l'illot de Massa d'Or... i unes marques de pintura blanques i vermelles que no porten enlloc
Epíleg:
Cap de Creus - Cadaqués
Company!!!! Aixecar-se i llegir la teva última etapa del 11 ha sigut molt gran!!! Felicitats, moltes moltes felicitats!!
ResponEliminaMoltes gràcies mestre!!! He trigar més d'una dècada, però ha valgut la pena... I ho tornaria a fer demà mateix!
ResponElimina