Ara que ja em vaig acostant "cap a casa" en el meu etern periple transpirenaïc, em puc permetre el luxe d'arribar-m'hi vàries vegades l'any per intentar avançar una mica cada cop; com més a prop estigui del Mediterrani, millors combinacions tindré de transport públic. I així, a finals de juny vaig pujar a la Guingueta d'Àneu, on el setembre passat vaig deixar el GR 11, amb la idea d'arribar a Andorra en menys d'una setmana. Ja avanço que, com és habitual, no va poder ser...
Per arribar-hi, vaig preferir agafar l'AVE fins a Lleida i un autobús de l'Alsa cap a la Guingueta, abans que la línia que enllaça Barcelona i la Vall d'Àneu (també de l'Alsa): triga menys i em va sortir millor de preu. L'únic inconvenient és no hi havia lloc per a dormir i vaig haver d'allargar-me a Esterri, amb la intenció d'agafar el primer autobús del matí (a les 5h20) per estalviar-me els primers kms. de tornada a la Guingueta.
Per arribar-hi, vaig preferir agafar l'AVE fins a Lleida i un autobús de l'Alsa cap a la Guingueta, abans que la línia que enllaça Barcelona i la Vall d'Àneu (també de l'Alsa): triga menys i em va sortir millor de preu. L'únic inconvenient és no hi havia lloc per a dormir i vaig haver d'allargar-me a Esterri, amb la intenció d'agafar el primer autobús del matí (a les 5h20) per estalviar-me els primers kms. de tornada a la Guingueta.
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
No recordo cap altre dia en el meu historial que m'hagi posat a caminar tant d'hora. Entre que esmorzo una mica, omplo d'aigua, em poso les botes i cinc minuts d'estiraments, a les 6h faig les primeres passes per la Guingueta d'Aneu. Òbviament, població del tot deserta
De fet només hi ha la carretera general (C-13) i el trencall que puja cap a Dorve; començo per aquest vial travessant la cua del Pantà de la Torrassa, a la Noguera Pallaresa
No hi ha pèrdua possible, en arribar a l'altra riba segueixo cap a la dreta i en uns 200 m. deixo la petita carretera per un corriol que remunta de valent; la Vall d'Àneu comença a quedar a sota
Enfront veig la sortida del barranc de l'Escrita o d'Espot, per on baixa la primera part de l'etapa anterior
La pujada no dóna treva, en una mica més d'una hora hauré de superar els 400 m. de desnivell que separen la Guingueta de Dorve. El GR puja pel que sembla l'antic camí, si bé va creuant la carretera fins a quatre cops. Al menys, en aquesta hora no passaré gaire calor....
Cap a les 7h15 arribo a Dorve (1.375 m.), últim lloc amb aigua fiable fins a Estaon. No hi ha més que quatre cases mig abandonades...
...i la preciosa església de Sant Bartomeu, ubicada a la part més alta de la població i de la que n'apareixen referències cap a mitjans del s. XVI, tot i que probablement sigui bastant més antiga
Actualment es troba tancada i amb una part de la nau esfondrada, una autèntica llàstima
El camí no deixa de pujar, ara potser una mica més suaument i canviant momentàniament el paisatge: en principi agafa direcció nordoest, entre dues fileres d'arbres a cada banda...
...però aviat torna a encarar cap al nord, sempre amunt, i comencen a aparèixer els primer problemes. Trobo un primer pal que indica cap a Esterri a l'esquerra, i en el següent, una mica més amunt, començo a pensar malament dels que senyalitzen aquests camins (suposo que els responsables del Parc Natural.) Un rètol indicador m'envia a l'esquerra (oest) en direcció al Turó de l'Àliga, mentre que el track que porto puja a la dreta. Com que les marques de pintura brillen per la seva absència, li faig cas al pal indicador, tot i que no me'n refio massa... Continuo uns 100 metres i en veure que no té continuïtat, torno enrere fent-li més cas al GPS; poc després torno a veure alguna marca aïllada, però les traces de camí són molt confuses i les marques es perden. En cas de dubte, cal tirar cap amunt, més o menys cap al collet que s'intueix darrere del Turó de l'Àliga (esq)
Entre que perdo el camí i que paro a respirar, em vaig entretenint amb les vistes: cap a la banda de Sant Maurici, a l'altre costat de la Noguera Pallaresa. el Pui Alt a la dreta...
...i una mica més cap al nord, sota el Quartiules, el nucli de Jou, des d'on s'inicia la baixada cap a la Guingueta en l'etapa anterior. Al darrere ja es deixen veure alguns dels cims principals del Parc Nacional
Mentrestant, durant l'ascens, perdo les marques i vaig pujant per on més o menys veig més factible, intentant seguir el track. Vaig dirigir-me cap a un pas en una tanca de pedra, al vessant dret d'un petit torrent, i després he comprovat (amb Sant Google Earth) que potser millor m'hauria d'haver anar cap a l'esquerra, on sembla que hi ha una traça més definida. Per on vaig anar jo, hi havia un descampat que permetia anar caminant sense gaires complicacions, però també un munt de traces de camí que m'enviaven cap a una banda i una altra. En tot cas, no cal separar-se gaire de la torrentera, i si pot ser, millor pujar per la seva esquerra; més o menys, per on he marcat en verd:
Per sort, el meu track no em va portar gaire més lluny; en arribar a la banda alta del descampat vaig tornar a trobar les marques, i sempre pujant de mala manera, vaig assolir amb més pena que glòria el collet sota el Turó de l'Àliga (1.765 m.); sense comptar amb totes les voltes que vaig haver de donar, en una hora des de Dorve es pot arribar bé. Això sí, a partir d'aquí, l'ambient canvia de sobte...
...i la pujada es fa més suportable; flanquejant la cara nord del Cap de l'Escobedo pel mig d'un frondós bosc, en una mitja hora molt relaxada assoleixo el Planell dels Clots, des d'on es gaudeix d'una bona panoràmica de la carena pirinenca: la zona del Mont-roig a la dreta de tot i els tucs de Bonabé i Marimanha al centre, dalt de les valls d'Àneu i d'Ísil
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
Després d'un altre curt tram de bosc a tocar d'un altre torrent, i on es torna a accentuar la pujada, apareix un altre prat, gairebé a tocar de la carena
Al darrere dels arbres s'obra el Barranc de Berrós, que també vessa cap a la Noguera; a l'altra banda ja s'albiren els cims més alts del sector d'Aigüestortes i Sant Maurici
En especial, dues punxes a la dreta de la carena del Monestero: els Encantats, sota els quals vaig passar l'últim setembre
Ara sí que s'ha acabat la pujada més forta (de moment...) El GR tomba a l'esquerra, primer per la carena i després flanquejant per arribar al Coll del Montcaubo...
...situat a 2.225 m., entre aquest últim cim i el Pui de la Missa al sud-oest
I ja que hi sóc, i que està dins la llista dels Cent Cims...
...doncs tampoc no em costa tant desviar-me del GR uns deu minuts i atansar-me a coronar el Montcaubo o lo Calbo (2.290 m.)
No tindrà gaire alçada, però es troba situat al bell mig del Pirineu de Lleida; així que les vistes són bestials, es miri cap a on es miri: en direcció a Sant Maurici, amb la zona del Peguera que comença a tenir algun núvol; Bassiero i Saboredo al mig, i cap a la dreta, port de la Bonaigua i Marimanha / Tuc dera Llança
Cap al nord, el Campirme en primer terme, més pelat; al darrere, Ventolau i Mont-roig al darrere de tot
I cap a llevant, els arbres oculten la Vall de Cardós. Al darrere la Serra de Tudela, per on puja la següent etapa, al fons de tot el Monteixo a la dreta, i al centre el sostre de Catalunya...
...la Pica d'Estats i els seus satèl·lits
No m'hi entretinc gaire estona, de seguida retorno al coll i començo a baixar en direcció a la Ribera d'Estaon. Si pot semblar planer, no cal fiar-se'n...
...perquè ràpidament perdo bona part del desnivell que he anat guanyant ben bé des de Dorve, tot i que em vaig trobant algun descans. I és que si la pujada no donava treva, la baixada tampoc; no sé què és pitjor...
Una hora i quart baixant des del Montcaubo fins al camí de les bordes del Barranc de Caredo, més de 800 m. cap avall; cosa que em perjudicarà de mala manera en la segona part de l'etapa i en els meus plans per als següents dies
A partir d'aquí el camí ja és més planer; tot i que no es veu Estaon, se situa més o menys a la confluència dels barrancs, una mica darrere la carena que puja cap a la dreta
Ara l'ambient canvia, travesso un bonic bosc "típicament pirinenc", en el qual passo pel davant de la Borda de Palau, amb una font (la primera des de Dorve)
Mentre m'acosto a la carena anterior, se'm va obrint la Ribera d'Estaon, per on hauré de pujar més tard...
I en quant li dono la volta ja tinc a sota les cases de Dorve (11,63 km.), teòric final d'etapa, amb la Vall de Cardós al fons
Em plantejo terminar aquí la jornada; he trigat set hores des de la Guingueta i encara em queda més de la meitat fins a Tavascan. Tot i que hi ha un refugi -on aprofito per dinar- el problema és que he sortit massa d'hora, abans de les dues ja tinc l'estómac ple i em quedaria tota la tarda tocant-me els nassos, per no dir una altra cosa. Com que em veig amb forces, decideixo continuar i menjar-me dues etapes en una. Error fatal
De moment no tindré cap complicació; el GR passa entre les cases i els pocs carrerons per sortir a un corriol que baixa cap al fons del barranc
En un quart d'hora assoleixo la Ribera d'Estaon (1.230 m.)
Ara seguiré per pista una estona, alternant prats amb trams de bosc típic de ribera
Al cap d'uns 20 minuts el GR es desvia per un sender que puja paral·lel pel vessant contrari. Es pot seguir la pista igualment, no triga gaire en tornar-ne a sortir
Ja sigui per un camí o per un altre, una vall meravellosa, ja sigui cap amunt...
..o cap avall
Fins i tot aprofito per donar-me una remullada gairebé integral
Però intento no distreure'm massa, la pista al cap d'1,5 km. i es continua per corriol, que no deixa de ser bonic, però és el moment en què els meus genolls comencen a manifestar-se, just quan estic a punt d'encarar la segona pujada forta del dia
No és d'estranyar que trigui més de mitja hora en el següent km. que em falta fins les Bordes de Nibrós (1.480 m.)
Algunes mig abandonades, però d'altres encara conserven la seva funció de cara a la ramaderia; no m'importaria quedar-me'n alguna... M'aturo una altra estona, intento refrescar-me, recuperar els meus genolls, però ja em veig venir que serà inútil. Cal dir que aquí vé a sortit un camí que baixa del Coll de Campirme, on es pot enllaçar amb la pista que puja dalt del Montcaubo, cosa que permetria estalviar-se algun centenar de metres tant en distància com en desnivell
El caminet encara puja uns 400 m. al costat de la ribera, fins arribar a una cruilla sota la borda de Masover; on es canvia totalment de direcció
Es deixa el fons de la vall per anar pujant cap al sud-oest; les bordes de Nibrós queden ja a sota...
...i el Coll de Jou, següent objectiu, em sembla poc menys que inassolible en el meu lamentable estat
Però no tinc més remei que tirar amunt, allunyant-me de banda la Ribera d'Estaon
Els últims metres em semblen infernals...
Trigo ben bé una hora en remuntar els 300 m. que separen el fons de la vall, coronada pel Montcaubo a l'esquerra i el Campirme a la dreta...
...del Coll de Jou (1.835 m.), on se m'obre a sota la Vall de Cardós i la Serra de Tudela al davant, per on transcorre la següent etapa. Com era d'esperar, tinc un bon tram de baixada encara...
...però no tan dura com la del Montcaubo. Vaig tirant més o menys com puc, el la traça es perd i torna a aparèixer, fins que apareixo a la Font dels Camps, on no beuria ni que estigués deshidratat
Aquí em despisto i se m'escapa el camí que es desvia a la dreta (sud-est); segueixo baixant per un prat fins que em trobo de morros amb tota una extensió de matoll cremat (on veig clarament que he perdut el camí), suposo que per fer-hi pastures. Abans de ficar-m'hi de ple, vaig tirant cap a la dreta, fins que veig novament les marques del GR enllaçant amb les roderes d'una pista que ve a morir aquí
La pista va baixant fent esses, mentre que al fons de la vall apareixen els cims del circ de Certascan
Després d'un tram més planer s'agafa un corriol que continua per la mateixa direcció; també es podia seguir per la pista, ja que tots dos van a sortir a Lleret
Em quedo a les portes, sense arribar a entrar. Imagino que deu ser prou bonic, però no a aquestes horesestic per a gaires visites turístiques. Seguint les marques, el GR encara anirà flanquejant durant una mica més d'una horeta, travessant més d'una torrentera...
O al menys això em pensava, ja que encara em trobaré amb alguna rampa que m'acabarà de destrossar
A l'altra banda de la Ribera de Cardós i més o menys a la mateixa alçada per la que vaig, apareixen els poblets de Boldís Jussà i Boldís Sobirà, per on passa el GR 11 en la següent etapa. Malgrat que el pla del dia següent era pujar-hi per passar a la Vallferrera, cada vegada veig més clar que no podrà ser. A sota hi ha Lladorre, cap del municipi i des d'on surt la carretera que puja a ambdós Boldís
Lladorre va quedant enrere, la Vall de Cardós es va tancant...
...i per fi, després de no sé quantes hores, ja tinc a la vista el final de l'etapa, però encara m'ho hauré de guanyar
El camí és bastant aeri, hi ha algun tram en què, sense arribar a tenir perill, millor no relliscar perquè hi ha un bon pati a sota. Després de passar la Canal (torrent) del Bosc, s'arriba al punt més alt d'aquest tram, sobre els 1.430 m., i tot seguit comença a davallar primer suaument i després de mala manera, en acostar-se a la Canal de Fontsenrós, per arribar al preciós poblet d'Aineto...
...amb la seva també preciosa església de Sant Romà (s. XI-XII)
El dia ja està a les últimes, i jo també; per sort, ara sí, ja veig el final molt a prop
Encara em quedarà una mitja horeta, per un sender més amable que l'anterior...
...per arribar als carrerons de Tavascan...
...i creuar pel seu meravellós pont medieval...
...abans de poder contemplar la també meravellosa església de Sant Bartomeu
Com era d'esperar, al dia següent em vaig declarar de baixa i vaig haver de tornar cap a casa. Al cap d'unes setmanes m'assabentaria de que hi ha un autobús fins a Llavorsí (suposo que en feiners), però em va tocar agafar-me un taxi per arribar-hi. Per sort, vaig poder contactar amb el Miquel i el Jose, -i família- que venien de pujar el Baborte i em van fer el gran favor de baixar-me al costat de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada