Montclar des de Santa Coloma de Queralt (PR C-21 i 21.1)

Hi ha una zona que m'atrau ja fa temps, des de que vaig recórrer el GR 7 entre Bellprat i Lilla, i he tingut poques ocasions per conèixer-la. Situat entre les províncies de Barcelona i Tarragona i a cavall de les comarques de l'Alt Camp, el Penedès, l'Anoia i la Conca de Barberà, l'anomenat Sistema Prelitoral Central no forma un massís o una cadena muntanyosa amb continuitat, com Montserrat o les Muntanyes de Prades, sino que està format per unes quantes serres modestes (el Montmell, Brufaganya, Ancosa, Miralles...), que per poc no arriben als 1000 m. d'alçada, i travessades per diversos barrancs que van a treure les seves aigües als rius Foix, Gaià i Anoia.

No acostuma a ser una zona de pas, quedant una mica fora dels itineraris habituals; però alguna vegada he agafat la carretera de la Panadella a Santa Coloma de Queralt i Montblanc per baixar a les Muntanyes de Prades. Una d'aquestes va ser quan amb la Sílvia vam anar a dormir a la Venta de la Llena per la KDD del Montsant, els dos vam coincidir que era una zona preciosa (més en plena primavera), i de reüll em vaig mirar el cim que es veia més alt, del que no recordava ni com es deia. Tornant a casa dos dies més tard, vaig començar a buscar-ne informació; vaig descobrir un PR que va de Sarral a Pontils passant pel cim del Montclar, amb una variant que s'arriba a Santa Coloma, i fent una combinació entre els dos, al cap de dues setmanes ja em vaig poder treure aquesta espineta i començar a conèixer les serres del Prelitoral Central. La idea serà anar des de Santa Coloma al Montclar passant per les Piles i Biure de Gaià; i una vegada al cim, baixar cap a Pontils per tornar al punt d'inici seguint el riu Gaià, que em va posar algun inconvenient...

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu a sobre per a ampliar



Track a Wikiloc



Perfil i més dades


La vila de Santa Coloma de Queralt, les seves muralles, la seva església, la plaça porticada i els carrerons d'aire medieval per on es respira encara la història dels Comtes de Queralt, ja mereixeria un capítol apart. Deixo el cotxe al costat del Santuari de Santa Maria de Bell.lloc (s. XIII)



Aquí busco les marques del PR, que em porten a creuar la carretera de Pontils, i continuo per una pista a la dreta...



...tot gaudint de la primavera; si dues setmanes enrere ja vèiem un païsatge bonic des del cotxe, ara sobre el terreny em trobo una deliciosa explosió de colors



La verdor abunda entre els camps; cap a l'est s'alcen les serres de Miralles i de Bellprat, coronades pel Grony de Miralles



Així arribo xino-xano a la bonica església de Sant Salvador de Figuerola (s. XII), en menys de mitja hora



Al mig del verd dels camps, ja fa estona que destaca l'objectiu del dia



En 20 minuts més, passo pel davant del poblet de Guialmons, sense arribar a entrar-hi. Té accés des de la carretera general (C-241), que seguiré més o menys a prop fins a les Piles



Deixant de banda Guialmons, continuo en direcció sud-oest, passant per Cal Masoveret, un altre agregat més petit encara. No sé si ja he comentat que els camps estan preciosos amb aquest verd tan verd...



En arribar a un collet hi ha una cruilla; s'ha de deixar la pista i continuar per un camí més estret a la dreta, que en uns 300 m. va a sortir a una nova pista; la segueixo a l'esquerra fins trobar un nou desviament a la dreta, a l'entrada d'un alzinar. Es pot seguir pel dret per tallar en direcció cap a Biure, però així ens perdriem la visita (ràpida, però ben bé obligada) al nucli de les Piles de Gaià, on destaca l'església de Sant Martí, del s. XVIII...



...a més a més d'algun carreró encisador...



...i una altra església, la de Santa Eugènia, més moderna (s. XIX) i ja agafant el camí cap a Biure



Surto de les Piles a l'esquerra de Santa Eugènia, com de costum envoltat de verds prats, i ara ja deixant enrere la carretera general; en un quart d'hora em trobo l'entrada de Biure de Gaià



Encara és més petit que les Piles, municipi del qual depèn. A l'entrada tombo a la dreta per passar front a l'església de Sant Joan, barroca del s. XVIII, situada al davant de la Creu de Terme; des d'aquí es puja a l'entrada del Castell, originari del s. XI però molt reformat, que em quedo amb ganes de visitar perquè fa molt bona pinta



A partir d'aquí ja s'acaba el terreny pla; comença primer una suau rampa ascendent i els camps es combinen amb pinars, senyals de que ja ens acostem a les faldes del Montclar



A mesura que es va pujant per la pista, guanyem bones vistes sobre les planes de Conca de Barberà i els seus verds camps



Poc després de passar sota una línia elèctrica, s'arriba a un coll, d'on un corriol puja de valent a l'esquerra en direcció a l'avantcim del Montclar, que alguna web anomena la Cogulla del Maió (aquesta per exemple)



Durant la pujada també hi ha bones vistes, al nord-est la Vall de Bellprat, per on passa el GR 7; al fons s'intueix Montserrat



Això puja que fa goig...



Tot i la pendent, en un quart d'hora des del coll em planto dalt del suposat cim de la Cogulla del Maió; no el compto per a la meva col·lecció ja que no el veig en cap mapa. El que sí que es veu és la Conca de Barberà, pràcticament la comarca sencera; a l'esquerra s'endevina les muntanyes de Prades



Cap a l'altra banda, una successió de serres i valls: el Prelitoral Central, amb Montserrat al fons

(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)


Enfront s'alcen tres turons, amb poca diferència d'alçada: a l'esquerra hi ha l'ermita de Sant Miquel de Montclar, amb les restes del castell; al darrere, al mig, el cim del Montclar



I cap allà que me'n vaig; de seguida enllaço amb l'itinerari principal del PR C-21, que vé de Sarral i que seguiré cap a Pontils. En el curt tram de carena em trobo una autèntica processó: els pobles veïns, junt amb el C.E. Queralt, organitzen cada any en aquestes dates l'aplec de Sant Miquel, per sort tots els participants ja estan de tornada, en direcció al restaurant. De moment tinc les restes del castell per mí solet...



No així l'església (del s. XII, restaurada cap als anys 70 del segle passat), on em trobo tres homes que em fan recordar, per l'edat i per les experiències que anaven xerrant, els amics de la "Colla Jovenil" del Llorenç "Bouvier"



Petitona però molt cuca, per sort no he hagut de veure l'interior atapaït de gent, tal i com devia estar una estona enrere



Nova sessió de vistes: a la dreta de l'ermita, enrenre, hi ha la vall de Bellprat; al costat de les roques l'Obaga de Sant Miquel, per on baixa el PR en direcció a Pontils, i a sobre les serres de Bellprat i de Miralles. Més al centre les serres d'Ancosa (llavors no sabia que no trigaria gaire en visitar-la) i de Brufaganya, amb els plans de Vallespinosa a sota; i a la dreta de tot el cim del Montclar



Cap al sud, més serres del Prelitoral Central: la de Comaverd al mig i la dels Clots a la dreta, per on puja el PR C-21



Des de l'ermita, un ràpid passeig cap al cim del Montclar (948 m.)



Així es veu el cim bessó amb l'església (3 m. d'alçada de diferència) des del Motclar i al darrere la carena, amb la suposada Cogulla del Maió, que no he aconseguit esbrinar si és la de més al fons (el primer cim quan es puja) o al del mig, on s'ajunten els dos cordals



Torno enrere i poc abans d'arribar a l'església hi ha un corriol a mà dreta que baixa, bastant escarpat; primer entre el rocam i després per una frondosa pineda


Els cims del Montclar ja queden uns metres més amunt; a partir d'aquí les marques del PR brillaran per la seva absència

(Tres mesos més tard, en escriure aquestes línies, llegeixo que es reforma la senyalització del PR C-21 i 21.1, no sé fins a quin punt... s'haurà de descobrir)



En un quart d'hora arribo al Coll de Sant Miquel, aquí tombaré a l'esquerra per baixar cap a Pontils (no es veu a la foto) pel Clot de Sant Miquel, fins la pista que talla el barranc a mitja alçada



Des d'aquest vessant, el Montclar sembla més escarpat que per la cara nord... I aquesta aglomeració de pins aquí sota és un combustible perfecte en cas d'incendi



Segueixo baixant per pista, molt a prop del Torrent de Sant Miquel; de mica en mica deixo el bosc i torno a caminar entre verds camps, amb el Montclar enrere



Una altra pista baixa per l'altra banda del barranc, que recull les aigües dels últims extrems de la Serra dels Clots



Finalment, en tres quarts d'hora des del coll, arribo a una pista més ampla, que vé de la petita carretera de Biure a Pontils, tot seguint el Torrent de Biure



En principi pensava creuar per aquí, però millor baixar una mica, vist el panorama...



Continuo cap a la dreta al costat del torrent, fins que en uns 300 m. me n'adono que, ara sí, no tinc més remei... Amb tot el que ha caigut aquesta primavera, segur que feia anys que aquest riuet no veia tanta aigua



Tinc sort i puc trepitjar unes branques que m'ajuden a no mullar-me massa les peülles. A partir d'aquí segueixo per un caminet al mig del bosc, el barranc es tanca per entrar en un tram meravellós



Un seguit de prats igual de verds -o més!- que els anteriors, però sense cultivar, i a tocar del riu, ideals per fer-hi una migdiadeta...



...tot i que ténen usuaris legítims que cal respectar...



Uns raconets que no desentonarien gens al bell mig del Pirineu... però casualitats de la vida, per una equivocació vaig descobrir l'estrella de la jornada. Continuo riu avall pel marge esquerre, fins que arriba un moment en què intueixo el meu error...



...perquè em trobo amb una resclosa que agafa l'aigua per una conducció a l'esquerra i amb una petita cascada a sota. No puc creuar ni baixar pel cantó esquerre, per la dreta ho veig difícil però al menys factible



Torno uns passos enrere, i ara pel marge dret, desgrimpo el rocall situat de l'altra banda de la cascada. No és difícil, si bé hi ha un pas prou delicat que requereix molta atenció. Novament sobre el terra, un indret paradisíac



Des d'aquí es pot arribar a Pontils, que queda escassament mig quilòmetre riu avall. Però no hi ha camí, o no el vaig saber trobar; segons el que portava, semblava com si m'hagués passat un trencall abans d'arribar al salt d'aigua, tal i com vaig poder comprovar després d'una estona donant voltes. Un centenar de metres abans de la cascada vaig trobar aquest desviament, que puja a l'esquerra una mica per sobre del riu, i que vaig intentar fitar de forma més o menys visible. Així es veu el riu des de dalt



Pel corriol que evita l'estret i la cascada, no trigo ni deu minutets en arribar a Pontils, on em reb Santa Maria (s. XVI-XVII)



Aquí faig una aturada més llarga i profitosa sota les parets de l'esglesia. Després vaig cap a la carretera on retrobo el riu Gaià i, sis anys després, les marques del GR 7. A partir d'aquí, en teoria, aniré pel primer tram de la variant PR-C-21.1, la segona part ja l'he feta per pujar al Montclar.

Segueixo en direcció a Santa Coloma, uns 600 m. a l'esquerra, fins que trobo el desviament a les Piles; de seguida em fico per una pista a la dreta, per deixar-la més tard per un trencall a l'esquerra que passa pel davant de Cal Roseta. Tornen els camps verds...



...i tornen les vistes sobre el Montclar, al darrere del Mas de Tous, per on passa la petita carretera de Pontils a Biure



El camí, ara convertit en estret corriol, s'acosta novament a creuar la carretera; enfront, el Barranc de Riudeboix vessa les seves aigües al Gaià, provinents de la Serra de Queralt, al fons



Només arribar a la carretera, la travesso i baixo per la pista del davant a creuar el riu. Han passat sis anys des de l'última vegada que vaig venir per aquí, però recordava aquesta palanca sobre el Gaià



Inmediatament deixo el GR 7 en direcció a Bellprat, i segueixo un corriol a l'esquerra que s'ajunta amb una pista, passant pel davant del Mas de les Planes. A tot això, ja fa hores que han desaparegut les marques blanques i grogues del PR-C-21.1, m'haig de guiar pel track que porto i, com veurem després, una mica per la imaginació...



A partir d'ara aniré molt a prop del riu, el Gaià busca el seu camí cap al mar encaixat entre aquestes modestes muntanyes



Al mig dels arbres i els sembrats ja apareix no gaire lluny Sant Gallard, agregat de les Piles però més a prop de Santa Coloma. Sembla que s'acosti el final de l'etapa, però...



...no per estar més a prop deixen d'aparèixer problemes, ara em trobo el Gaià de morros i tinc poc marge per escollir: tornar enrere gairebé 700 m. per anar a buscar la carretera, o bé descalçar-me i ficar la gamba fins al fons



En una altra situació, potser hauria pensat d'una altra manera; però ara estant tant a prop, opto per tastar les fredes -i fangoses- aigües del Gaià. El problema és que a l'altra banda no hi havia cap indret que convidés a estirar-se per eixugar els peus plens de fang: em toca ficar el cul a terra i a esperar que s'assequin. Solventat l'inconvenient, segueixo per la mateixa pista cap al Molí de Baix...



...situat uns metres abans de la cruilla de Sant Gallard, amb una petita església romànica



Torno uns metres enrere fins la cruilla, retrobo la pista i continuo cap a l'est, en direcció al curs del Gaià, no sense fer abans una ràpida visita a les restes d'un forn de calç



A partir d'aquí, i malgrat algun pal indicador, el camí desapareix, quedant literalment engolit per l'herba. Hi ha una pista que creua el riu, però se'n va cap a dalt de la serra, i el que m'interessa és seguir-lo sense travessar-lo, i en algun moment no sé per on tirar. Opto per anar a buscar el límit del sembrat que tinc pocs metres a sobre...



...i així, mig pel sembrat i mig per la malesa, em trobo amb un pont de palanca, senyal de que per aquí sí que hi deu passar alguna cosa semblant a un "camí"



Continuo de qualsevol manera per la vora dreta (esquerra hidrogràfica), també entre camps i matolls, fins que trobo a l'altra banda el Molí del Sol; ara sí, només tornar a creuar el Gaià, apareix un camí ben fressat...



...el qual, convertint-se en una pista, es va acostant a Santa Coloma, torna a baixar prop del riu en passar pel Molí de la Torre...



...i sense més problema arriba als carrers asfaltats de Santa Coloma de Queralt, deixant a sota els camps verds de les valls de l'Alt Gaià



En un moment arribo per fi al Convent dels Àngels, no sense agafar testimoni de la torre de Santa Coloma, a tocar del Portalet, una de les antigues entrades a la ciutat