Al dia següent de gaudir com una criatura a les faldes del Matagalls, torno a un lloc molt proper amb els amics de Singles, per fer una excursió no tant espectacular (que Deu n'hi do) però més facileta. Sortirem de Coll Formic per arribar-nos al Puig Drau; en un principi hi havia l'opció d'allargar-la fins al Sui, però entre que ja anàvem tard i que el cel estava mig tapat, vam descartar aquest últim cim. Per no fer una ruta d'anada i tornada per la concorreguda pista de la Calma vaig inventar una variant paral·lela pel vessant occidental, en la qual, a diferència de l'itinerari de tornada, vam poder gaudir de la sol·litud d'aquests paratges
Cliqueu a sobre per a ampliar-lo
El track a Wikiloc
Perfil i més dades
Arribem a Coll Formic i trobem els aparcaments plens a vessar; tal i com ens havia anunciat el Xevi el dia anterior, avui se celebra la Matagalls - Vic, que ha començat una hora abans que arribéssim. Per sort trobem lloc, encara que sigui en el descampat més apartat. Després del cafè, cap a les 10h comencem a caminar per la pista principal del Pla de la Calma (GR 5.2). Cap enrere el Matagalls, ara des del vessant sud, té més núvols que ahir, encara que a primera hora també semblava tapat...
Els boscos d'aquesta banda també prometen un bonic espectacle
Aquí trobem molta més gent, fins i tot les meves amigues les cabretes s'ho passen d'allò més bé
El paisatge canvia radicalment d'un vessant a l'altre; l'altiplà de la Calma va ser afectat per un gran incendi a principis dels 80, a banda de que es tracta d'una zona principalment destinada a pasturatge
Després d'uns 3 km., en arribar al Pla del Clot, ens desviem de la pista principal per un camí secundari cap a la dreta; deixarem les pastures una mica més amunt, per endinsar-nos dins la zona boscosa... No tan espectacular com la d'ahir, però s'hi acosta
Per aquesta "variant" farem més camí, però més entretingut i més solitari
Aquí també la tardor es mostra en tota la seva plenitud, tant dalt dels arbres...
...com a sota, al terra
S'ha d'estar atents a un parell de desviacions que poden passar desapercebudes, vigilant de no perdre ni guanyar massa alçada; el camí de moment és pràcticament pla, amb poques oscil·lacions. De tant en tant apareixem en alguna pastura...
...però sense deixar gaire lluny el bosc, majoritàriament alzinar, al qual la boira li dóna un aspecte prou fantasmagòric
Al cap d'1,5 km. arribem a la Figuera, documentada de principis del s. XVIII. Més tard, a finals del XIX i principis del XX, alguns dels personatges que esdevindrien fonamentals en la cultura catalana hi pujaven per gaudir del paisatge, de la natura i del contacte amb les gents d'aquell massís, fets aquests que influirien especialment en les seves obres posteriors. Entre ells, Joan Maragall, el mestre Lluís Millet, l'Amadeu Vives, fundador de l'Orfeó Català, l'arquitecte i pintor Josep Pijoan, i altres personalitats
Des d'aquí podem trobar un parell d'accessos a la pista de la Calma; tot i això continuem pel nostre peculiar itinerari al mig del bosc...
...que no deixa de sorprendre en cap racó
No tant espectacular com les fagedes i els castanyers de la banda nord, però s'hi acosta
En tot cas, continuem planejant vora els 1.150 m., fins poc després de creuar el Sot de l'Infern o de l'Artiga
Uns 150 m. després de creuar-lo, deixem el camí que davalla per un altre a mà esquerra que de seguida comença a pujar, salvant un parell de fils de pastor, en direcció al Pla dels Pous
Aquí creuarem la pista principal (GR 5) i sortirem enfront per un corriol que ressegueix la capçalera de Vallforners...
...coronada pel Turó del Poliol, ocupat abans que nosaltres per un grup prou nombrós i que per tant renunciem a conquerir
Al peu d'aquest modest turó trobem una cruïlla: per la dreta baixaríem a Vallforners i la riera de Cànoves. El Turó del Monner al fons
Seguint recte hauríem arribat fins al Sui i el cordal que baixa cap a Sant Elies. Si bé era una de les opcions, al final vam desistir d'aquesta via; vam continuar a l'esquerra, ara ja per un ampli camí, fins la següent cruïlla, al Pla d'en Xixa, on vam creuar un dels trencalls de la pista de la Calma, que baixa cap al Molar i les Piscines del Montseny i que ja vaig seguir fa uns anys (aquí). Seguim el camí que puja més cap a la dreta...
...per assolir en un quart d'hora escàs el cim del Puig Drau (1.344 m.)
Des d'aquí cap al Turó de l'Home i les Agudes, es nota que la tardor està en plena efervescència...
...amb boira o sense...
Després de fer els corresponents honors gastronòmics tornem a la cruïlla anterior; ara agafarem el trencall de la dreta per tornar al GR 5, que ja no deixarem
Des d'aquí novament bones vistes sobre la capçalera de Vallforners
Deu minuts més i arribem a la pista principal (GR 5) que seguim a la dreta. Ara sí que travessarem tot el Pla de la Calma
Arribats al Pla del Cafè, el GR 5 baixa a la dreta cap al Vilar i Montseny; aquí s'inicia la variant GR 5.2 que ressegueix la carena principal, des de la Calma al Matagalls, les Agudes i Turó de l'Home, que ara es resisteixen a mostrar-se
En canvi cap a l'altra banda no està tan tapat i tenim bones vistes sobre Balenyà, Tona i la part sud d'Osona
Cliqueu a sobre per a ampliar
Ja no triguem gaire en arribar al Pla del Clot, on ens hem desviat aquest matí; només ens quedarà desfer el camí d'anada mentre contemplem el nostre objectiu aconseguit que s'allunya mica en mica
I molt més lluny, cap a ponent, els cingles de Bertí; els núvols impedeixen veure la Mola i Montserrat
L´'ultim tram per la concorreguda pista no té més història, més que unes bones vistes sobre el "bolet" que cobreix el Turó de l'Home
Per cert, a les seves estades a la Figuera, Joan Maragall va treure un poema per a aquestes muntanyes:
Del Montseny
Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmortuït de l'hora baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!...
Després ja hi anirem a la masia;
mes, ara els cims davant descolorint-se,
i al costat l'amic febrós
que en la gran quietud de l'hora baixa
me parla amb la veu velada
per una febre divina.
Passa una àliga al cel
que sembla que amb son vol l'espai s'eixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.
A davant i al peu dels cims
hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba el silenci
arrupit pels racons de les estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,
fins en la llar del foc
Déu meu!, allí el silenci.
En la llar, on he vist tantes vegades
enfeinada ajupir-se
amb gran humilitat, mes no sens gràcia,
la bona dona, que el marit la mira
fent saltar en els genolls el nen d'ulls grossos,
encantats en el foc que els il·lumina,
mentres el calderó ronca en les flames!
En la llar la tenebra i el silenci!
Déu meu! Anem, anem a la masia:
encar hi serem a temps pel retorn de les ramades
que belen amb cent bels:
les esquenes ondulen, i per sobre
regna el vailet, que ens dirà el nom de totes,
adornant cada nom amb forta rialla.
Aquella veu grave i sonora
del nin de les muntanyes!
Anem a la masia:
encar serem a temps que la donzella
canti a la porta al darrer raig del dia
que fa vermell son llavi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada