Estadisticas web

Via verde de la Val de Zafán y del Matarranya: La Puebla de Híjar - Cretes

Primera entrada sobre BTT en 9 años de blog. He tenido la bici mucho tiempo olvidada y últimamente la suelo sacar a pasear cuando se acerca el verano. En mi primera ruta ciclista con cara y ojos me fui a recorrer la antigua vía de tren entre la Puebla de Híjar y Tortosa, unos 140 km. El trazado se divide en tres vías verdes: la de la Val de Zafán en Aragón, y las de la Terra Alta y del Baix Ebre en Tarragona.

El primer día me dediqué a la Val de Zafán, que a su vez se separa en tres tramos: hasta Puigmoreno, acondicionado como vía verde; de ahí a Valdealgorfa, acondicionado a medias y compartida con tráfico motorizado (prácticamente inexistente, todo hay que decirlo); y el tramo del Matarraña, hasta la estación de Arnes - Lledó, que se me hizo muy largo y no pude completar por poco: me quedé a dormir en Cretes, donde llegué ya de noche después de unos 80 km. Al día siguiente terminaría el recorrido en Tortosa.

Track en Wikiloc


Tras "sólo" cuatro horas de tren desde Barcelona llego a la Puebla de Híjar, donde me recibe su estación



Aquí ya se pueden observar testigos mudos del pasado, en un estado bastante similar a lo que me voy a encontrar durante el viaje



Pero esta no será la línea de tren que voy a seguir, aunque también comience en la misma estación



Después de comer en un bar cercano me voy al inicio de la ruta: kilómetro cero, por si queda alguna duda



El barrio de la estación queda un poco apartado del centro de la Puebla



Al principio voy algo perdido y casi me meto por la carretera de Jatiel; hay que dirigirse un poco al sur, nada más salir, para ir acercándose luego a la vía de tren, y después de 1,4 km. yendo en paralelo a ésta, aparecen los primeros restos de la vía de la Val de Zafán, empezando aquí la "vía verde" propiamente dicha



Y como primer atractivo, el Puente de la Torica. Mejor dicho, es un acueducto, y aunque pueda parecer romano, es del s. XIX



La Torica era una de las locomotoras más emblemáticas de las que dieron servicio en la línea; por extensión, también se conoce con este nombre (o el del "Montecico") al túnel que le sigue, el primero de muchos por los que iremos pasando



Poco después, un puente sobre el río Martín anuncia la llegada a Samper de Calanda...



...y a la estación de la Huerta de Samper



Después de pasar la carretera, la vía va subiendo en zanja...



...y se cruza por última vez con la vía del tren, que ya no volveremos a ver



Justo en seguida se encuentran los restos de otra línea en desuso que llevaba a Escatrón



Al lado, unas instalaciones en estado lamentable, como prácticamente todas las que me voy a encontrar



En esta primera parte, hasta Alcañiz, el paisaje va a ser mayoritariamene tal que así. Ni bonito, ni feo; sólo que...diferente a lo que estoy acostumbrado



Ahora bien, cuando se repite lo mismo durante prácticamente 10 km. seguidos, puede llegar a hacerse monótono



Después de este largo tramo sin novedad alguna, la estación de Puig Moreno



A partir de aquí el ambiente cambia casi de golpe: verde por todas partes, mucho cultivo de regadío y muchos frutales. La estanca de Alcañiz, por donde pasaré más tarde, tiene mucho que ver en ello



Durante este rato se agradece un poco de sombra, la verdad. El pueblo de Puig Moreno está situado a 3 km. de la estación



Técnicamente, hasta Valjunquera esto ya no es "vía verde" ya que este tramo está compartido con otros vehículos; pero creo recordar que sólo me crucé con un tractor y un coche, así que no hay peligro de masificación. En el horizonte, detrás del monte de la derecha, se halla Alcñiz



En la suave pero larga subida, sin acondicionar, otro ratito de gloria al encontrar una nueva sombra



Después ya viene la bajada: se cruza la carretera de Puig Moreno a Alcañiz, que ya aparece entre los campos; a izquierda, las instalaciones del circuito de Motorland, y al fondo se empieza a recortar la silueta de los Ports



A la derecha queda la Estanca de Alcañiz, embalse en derivación del río Guadalope, que además de alimentar las zonas de regadío cercanas a Puig Moreno, por las que pasé antes, es una importante zona húmeda para la flora y la fauna de la región



Tras dejar de lado el Motorland, cruzo la carretera de Valmuel y llego a la estación de Alcañiz. Seguramente, la más importante de la línea cuando estaba en uso, pero ahora un montón de ruinas



La ciudad queda al otro lado del río Guadalope, la vía verde no llega a entrar por poco. Me paro a las afueras para descansar y picar algo, después de 2h20' de ruta y unos 34 km.



A partir de ahora cambiará bastante el entorno, aunque el uso de la vía seguirá siendo compartido. Hay que salir a la rotonda de la carretera de Caspe y subir por un lateral que se desvía a la derecha, dejando atrás Alcañiz; después de un par de túneles...



...la vía verde cruza el Guadalope



Ya he dejado atrás la llanada de Alzañiz y voy subiendo suavemente pero de forma prolongada, entrando en un pequeño valle



Por todas partes van apareciendo testimonios del pasado



Al acercarme a la parte alta del valle ya aparece Valdealgorfa en lo alto de una colina



No llegaré a entrar, me quedo en su estación



Más o menos, en el mismo estado que las demás



Da pena ver todo este patrimonio en ruinas...



En este lugar hay que dejar la antigua vía, ya que el túnel de Valdealgorfa se encuentra cerrado por peligro de desprendimientos. También se conoce como el túnel del Equinoccio por un curioso fenómeno: en dos fechas al año, cerca de los equinoccios de otoño y de primavera, la luz solar atraviesa todo el largo del túnel poco después del amanecer. La casualidad quiso que se produjera justo al día siguiente de mi paso por el lugar, pero no pude quedarme a contemplarlo



(más info aquí)

Se sale de la vía por una pista que sube en dirección norte, girando después a la derecha y pasando por un par de balsas



Aquí se encuentran las rampas más duras del recorrido, pero tampoco es para morirse... Se gana un desnivel de unos 80 m. hasta que, poco después de la segunda balsa, un nuevo desvío a la derecha alcanza el punto más alto hasta ahora, con unas vistas fenomenales: en especial, sobre los Ports, que ya empiezan a asomar...



...per también hacia el lejano Montsant, al otro lado del Ebro,



Y juraría que si no fuera por esas nubes de tormenta, también podrían verse los Pirineos



Después de este pequeño rodeo, y tras haber hecho un par de kms. más de los que tocaría, vuelvo a la vía verde, ahora ya muy distinta del secarral del Bajo Aragón; y es que aquí ya entra en la comarca del Matarraña



Además, el sol va cayendo... y empiezo a dudar que pueda llegar a Cretes de día



Al menos, se agradece la sombra... la misma que me ha faltado durante la primera parte de la ruta



Después de pasar bajo la N-420, llego a la estación de Valjunquera



Más o menos, en el mismo estado que las otras



Y la vía verde continúa... una larga recta, ahora rodeada de vegetación...



...y ahora en trinchera un rato



El paisaje es variado, se va alternando el bosque con campos, olivares... Por ahí atrás pasa la carretera nacional



Próxima estación, Valdetormo



El pueblo está a un par de kms., pero no había alojamiento, así que me tocó seguir



Junto a la estación hay otros edificios



Ahí se ve Valdetormo, entre olivos



Después de un pronunciado giro a la derecha viene otro tunel...



...justo antes de cruzar el río Matarranya



Empiezo a quedarme a oscuras, no tardaré en sacar el faro y el frontal



Y eso que tengo Torre del Compte a tiro de piedra, pero el único hotel es el que ocupa el edificio de la antigua estación, y excede de mis posibilidades



Así que no tengo más remedio que dejar atrás la Torre del Comte y seguir...



...casi a oscuras, aunque no lo parezca; y además en una cuesta prolongada durante 8 km.,



Al menos tengo un atardecer precioso...



El último tramo lo haré prácticamente de noche



Al llegar a la estación de Val-de-roures, ya hace rato que he encendido las luces; aquí se acaba la cuesta...



...y no me quedará más que un par de kms. en llano hasta la estación de Queretes, donde hay un albergue pero desgraciadamente, estaba cerrado. Ahora sí, salí al pueblo a buscar un sitio para dormir.

Estadística completa:


Más info sobre la línea de la Val de Zafán y la Torica aquí

GR 171: Montblanc - Poblet - Vimbodí

Anterior:
Prades - Montblanc


Una etapa de transició entre les Muntanyes de Prades i la Serra del Tallat, que coincideix en part amb la Ruta del Císter o GR 175. La jornada es pot escurçar si es prescindeix del pas pel Monestir de Poblet. Com que ja ni me'n recordava de la meva visita fa gairebé 25 anys vaig entrar a fer-hi una ullada tot i que no li vaig poder dedicar el temps que es mereixeria. També és recomanable una visita més detallada de les tres poblacions: Montblanc sobretot, l'Espluga i Vimbodí (que s'acaba ràpid)

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu a sobre per a ampliar


Track a Wikiloc



Arribo a primera hora a la capital de la Conca de Barberà i mentre busco la sortida del GR, en direcció nord-oest, passejo una estona pels seus carrers i per sota la muralla de Pere III



Surto pel Portal de Sant Antoni, una de les entrades principals a la vila, i vaig passejant per l'exterior del recinte murallat més ben conservat de Catalunya



Continuo pel així fins al portal de Sant Marçal, on surt un carreró a la dreta per on veig les primeres marques, també del GR 175



D'es d'aquí ja se surt de la població tot passant sota l'antic aqüeducte de les Arcades



Durant un curt tram la pista fa una rasa, suposo que es va fer així per facilitar el pas de l'aqüeducte per sobre



Vaig pujant suaument en direcció a les muntanyes, deixant a sota el pla de la Conca; al darrere, coberta pels núvols, la Serra Carbonera i la Muntanya d'en Jordà



En un quart d'hora des de Sant Marçal arribo a una bifurcació on la Ruta del Císter s'enfila cap a les ermites de Sant Joan i de la Santíssima Trinitat; en canvi el GR 171 segueix a la dreta planejant al límit entre les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà



En vint minuts més es deixa un camí cap a l'Espluga per la dreta; segurament és el més directe, però el GR continua per la falda del Tossal del Sègol...



...per anar a creuar el Barranc de l'Ermita (1h) on ja s'intueix la part alta de la serra



Aquí agafo la pista que baixa de l'ermita de la Trinitat i arribo de seguida a l'oratori de Sant Miquel (460 m.)



Amb bones vistes sobre la comarca, l'Espluga ja apareix entre els camps



Ara el camí deixa la falda de la muntanya i es fica entre vinyes...



...i va perdent alçada per arribar a l'Espluga de Francolí (1h30' - 414 m.)



Després d'una breu passada pel centre em dirigeixo a la sortida direcció les Masies i Poblet, trobo un petit parc on m'aturo una estona a esmorzar i continuo la marxa; igual que a la sortida de Montblanc, ara sembla un altre cop com si hagués d'enfilar-me dalt de les muntanyes, però aquella vall amaga un tresor...



...i no són les oliveres que flanquegen les Muntanyes de Prades...



...ni les vistes que es van agafant, a mesura que el camí va guanyant alçada, sobre la Conca de Barberà i les muntanyes que l'envolten, ara ja lliures de núvols...



...sinó que a la sortida del barranc s'alça un dels principals conjunts monàstics d'Europa i del món



Per arribar-hi cal sortir a la carretera de l'Espluga a les Masies, el petit nucli on es troba el monestir; el camí surt just al davant de l'alberg de joventut Jaume I, i també hi ha altres hotels i fins i tot un balneari



Pujo per la carretera que gira a la dreta per acostar-se a Poblet, en un dels revolts connecta la variant GR 171.4 que vé del refugi Cogullons; una mica més endavant, ara en baixada, passo per la Font del l'Abat Siscar...



...i mentre que els plans de  l'esquerra s'omplen de vinyes...



...a la dreta ja m'acosto a l'entrada del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet



Em vaig limitar a visitar només l'àrea oberta al públic i sense pagar entrada; ja em va saber greu, però no volia arriscar-me a perdre el tren. Entrant per la Porta Daurada, al costat de la Capella de Sant Jordi...



...es passa a la Plaça Major on es troba la botiga i el restaurant (edifici modern) i l'hostatgeria al darrere. Al centre, la façana barroca del temple



A la seva dreta, la Porta Reial



Aquesta dóna accés a les estances interiors, com el refetor, el dormitori dels conversos, el dormitori, la sala capitular i el claustre. M'hi hauria quedat de bona gana a visitar-lo, però em vaig quedar només a l'entrada, fent una ullada al Palau de Martí l'Humà, últim rei del Casal de Barcelona, que va morir sense veure acabada l'obra; el costat esquerre (est) dóna al sobreclaustre i el dret (oest) a la muralla interior



Com tot el conjunt, va ser saquejat i espoliat a partir de la desamortització (1835), fins que va ser reconstruit a la dècada dels 60 del segle passat



Després passo a gaudir del plat fort... l'església de Santa Maria



Començant per la seva façana barroca, afegida posteriorment a la construcció del conjunt



Un cop a dins, la nau lateral dreta o de l'Epístola (sud), gòtica...



...la nau nord o de l'Evangeli, romànica...



...i la nau central, també romànica, mirant cap al vitrall de l'entrada



Rere la reixa que separa la zona dels fidels de la zona dels monjos (actualment diríem la zona gratuita i la zona de pagament), es troba a banda i banda el conjunt de seients de fusta dels monjos, el panteó reial al darrere el meravellós retaule de pedra...



...dedicat a Santa Maria i construït entre 1527 i 1529



També hi ha altres sepulcres de nobles de l'època a les naus laterals



Acabada ja la breu visita, surto de l'església novament a la Plaça Major o de la Corona d'Aragó, en direcció a la Porta Daurada i passant per la Creu de l'Abat Joan de Guimerà i per l'església de Santa Caterina, que destaca al costat del mamotreto que han fet a l'hostatgeria



El GR 71 segueix avall la carretera de Vimbodí, a tocar de la muralla exterior del recinte



Als 200 m. en una cruilla es desvia una altra carretera cap a l'Espluga, que s'intueix rere les vinyes al bell mig de la Conca de Barberà



Abans de creuar el riu Sec deixo la carretera i tombo per un camí ample a la dreta com si anés direcció a l'Espluga...



...mentre que al peu de les muntanyes de Prades, el Monestir de Poblet s'allunya



Poc abans de sortir a l'ermita de Sant Bernat (just al costat de l'anterior carretera de l'Espluga) giro a l'esquerra per una nova pista que, ara sí, travessa el riu i es dirigeix cap al Castell de Milmanda



La primera referència consta de l'any 1148, però poc després va passar a poder del monestir fins la desamortització. A partir de llavors va anar caient en l'oblit fins que el va restaurar una coneguda bodega de vins



A partir d'aquí ja es veu de ben a prop el final de l'etapa



Però poc després del castell encara cal agafar un corriol a ma dreta que, pel mig d'un bosc de pins i al costat mateix d'un incipient riu Francolí...



...va a sortir a l'ermita de la Mare de Déu dels Torrents (s. XVIII), a tocar del barranc dels Torrents, un dels braços del Francolí



A partir d'aquí segueixo uns metres la carretera de Poblet per desviar-me de seguida per una pista que baixa a creuar el riu de Milans (l'altre braç), a l'entrada ja de Vimbodí, on només em queda anar a trobar l'estació de tren



Entre els molts atractius d'aquest poble, una curiositat: el carrer de les Abraçades, de només 94 cm. d'amplada, un dels més estrets de Catalunya i de tot l'estat. S'anomena així perquè no poden creuar-se dues persones si no s'abracen