La Jonquera - els Vilars - (Espolla)
Després de més de 800 km. travessant el Pirineu, el GR 11 torna arran de mar. Una etapa no gaire digna del caràcter de "gran aventura" que se li pot atribuir a aquesta travessa, ja que pràcticament tot el traçat és per pista i asfaltada en bona part; imagino que a l'hora de dissenyar l'etapa es va tenir en compte el pas per Sant Quirze de Colera, una de les joies del romànic català, així com la proximitat als nuclis habitats per començar i terminar les etapes.
En qualsevol cas, i malgrat que la serralada pirinenca ja està a punt d'enfonsar-se sota el mar, el paisatge que anem trobant a l'extrem oriental de l'Albera no decepciona: els últims colls, les últimes carenes, els últims rierols abans de la baixada cap a Llançà, on podria haver remullat els peus a la Mediterrània tretze anys després d'haver fet el mateix al Cantàbric. Només m'ho va impedir l'horari del tren, deixant vist per a sentència el final d'aquesta llarga aventura.
En qualsevol cas, i malgrat que la serralada pirinenca ja està a punt d'enfonsar-se sota el mar, el paisatge que anem trobant a l'extrem oriental de l'Albera no decepciona: els últims colls, les últimes carenes, els últims rierols abans de la baixada cap a Llançà, on podria haver remullat els peus a la Mediterrània tretze anys després d'haver fet el mateix al Cantàbric. Només m'ho va impedir l'horari del tren, deixant vist per a sentència el final d'aquesta llarga aventura.
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Comentant els meus plans amb els amos de Can Salas, a Espolla, on vaig dormir, em van aconsellar el més lògic: per anar cap a Vilamaniscle molta gent puja cap a Sant Quirze de Colera, però és molt més curt passar per Rabós. Gràcies pel consell, ja ho sabia, però no deixaré ara les marques blanques i vermelles quan estic tan a prop del final del viatge...
Seguint doncs el camí més llarg, a primera hora del matí enceto la caminada desfent les últimes passes del dia anterior, contemplant les vinyes que m'ocultava la foscor, i endevinant més enrere els cims de la carena principal de l'Albera
En mitja hora escassa ja arribo a l'entrada dels Vilars...
...on retrobo el GR i el segueixo baixant al costat d'un torrent
Serà un dels pocs trams del dia que anirà per corriol
En 20 minuts arribo a la Font de Cadecars, on trobo la primera pista; continuo a l'esquerra, ara ja en pujada...
...fins creuar la Ribera de Sant Genís en deu minuts més...
...enllaçant de seguida amb la pista asfaltada que uneix Espolla i Banyuls a través del Coll de Banyuls, recorrent la vall de l'Orlina. Segons els mapes, hi ha una alternativa en arribar al Mas Girarols, que puja directament al Coll de la Plaja per la Serra d'en Gibert, al darrere del mas
La petita carretera té bons paisatges al principi...
...que no recorden gens a les etapes més dures de la travessa; tot i això, cada zona té el seu encant
No em queixo, ja que gairebé no hi ha trànsit, però cal tenir en compte que em trobo a primers de gener. En ple estiu, aquesta ha de ser l'etapa més tòrrida del GR. Entremig de la vall apareix el Mas Corbera, sota la carena pirinenca
La carretera l'evita tot fent un revolt, sense apartar-se gaire del riu; mentrestant, el Puig del Migdia a la dreta i el de la Calma al fons anuncien un canvi de tònica
De mica en mica es va obrint el barranc de Comes Llobes, que conduirà al Coll de la Plaja
Però encara queda una estona fins trobar el Mas Pils a l'esquerra del camí
Aquesta part de l'Albera ha estat castigada per les flames en vàries ocasions; els matolls recobreixen els vessants de les muntanyes mentre que el fons de la vall està cobert de pastures, que també s'assemblen ben poc a les de l'Alt Pirineu
Al Mas Pils (1h40' - 245 m.) deixo la carretera i baixo per una pista...
...que de seguida travessa l'Orlina. Bon indret per fer una aturada i remullar els peus
Segueixo poc després remuntant el barranc de Comes Llobes amb la vista posada al Puig de la Calma, un dels primers cims del Pirineu
En un quart d'hora trobo un corriol que em permetrà d'estalviar-me un parell de revolts. La vall de l'Orlina ja ha quedat enrere, amb el Mas Pils al centre i els cims principals de l'Albera al darrere
En tornar a la pista ja s'albira el Coll de Banyuls al nord, i més enrere la Torre de Madeloc, al Rosselló
Finalment assoleixo el Coll de Plaja (395 m. - 3h15), on tinc una fantàstica panoràmica de l'Alt Empordà, destacant el Montgrí a l'esquerra i les Gavarres cap al centre
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
Cap a llevant, destaquen els cims de la Serra de la Balmeta. Des del Puig del Jordà, la frontera hispano-francesa, resseguint la divisòria, segueix cap a l'est en direcció al Cap de Cervera; però geogràficament es considera que el Pirineu continua per aquesta serra per enllaçar amb la península del Cap de Creus abans d'enfonsar-se al mar
Baixo per la pista, però als 10 minuts la deixo per un corriol que davalla cap a un dels conjunts medievals més bonics del país
No trigo gaire en retrobar la pista que em condueix a Sant Quirze de Colera (3h40' - 180 m.). Per als qui tenim cert interès en aquests temes, la seva visita justifica plenament la volta que fa el GR 11 per arribar-hi, així com els avorrits quilòmetres per pista i asfalt.
L'església primitiva es va consagrar al 935, tot i que hi ha constància d'edificacions anteriors. Actualment es troba en restauració. Sense ànim d'estendre'm gaire, en destacaria les restes del claustre...
...la seva galeria, des de l'interior...
...les restes de pintures murals a l'absis...
...o la torre de defensa adjacent, una de les edificacions annexes que es conserven
Aquesta és visitable i permet una bona visió del conjunt
Un cop visitat i havent aprofitat l'aturada per dinar, torno a la pista; però abans de emprendre de nou la marxa, una ràpida ullada a la germana petita del monestir: l'església de Santa Maria de Colera (s. XII)
Molt més simple i senzilla, va ser l'església parroquial del terme
Ara sí que dono per finalitzada la visita i torno al GR
Per desgràcia, un altre tram de pista asfaltada, ara seguint el barranc de la Reguerada
Hi ha més trànsit aquí que a la de Banyuls, el monestir és un important atractiu. Vaig passant sota la Serra de la Balmeta i deixant al fons la carena fronterera
La carretera va creuant altres torrents secundaris, el principal queda sempre a la dreta en sentit de la baixada
De mica en mica la vall es va obrint...
...i permet veure a estones els cims de l'Albera, cap al nord-oest
Uns tres quarts d'hora després de sortit de Sant Quirze arribo a la cruïlla amb la carretera que ve de Rabós per la dreta; per aquí hauria aparegut si hagués fet cas a l'amo de Can Salas: més curt, però m'hauria perdut la visita al monestir. Continuo a l'esquerra, amb l'únic canvi de que ara puja una miqueta...
...però ja no trigo gaire en veure els afores de Vilamaniscle (4h50' - 150 m.)
No m'hi aturo gaire temps, el just per agafar una mica d'aigua; però la situació del poble a la falda de la serra permet unes vistes sorprenents; en quant pujo uns metres cap al Castell (una casa fortificada que de "castell" només en té el nom)...
...m'apareix una bona panoràmica de la plana empordanesa amb el Pirineu oriental al darrere: des de la Serra del Mont (esq) fins al Canigó nevat (dreta) passant pel Bassegoda al centre
Igualment es pot fer una ullada cap al recorregut de les etapes anteriors, amb els Castellars cap a l'esquerra i el Puig de la Barbota just darrere d'un d'aquests; a la dreta els cims més alts de l'Albera
Aquí ja encaro l'última part de l'etapa; gairebé tot el que queda serà per pista. El GR continua cap al nord-est, amb una suau pujada en direcció al Coll del Quirc, rere el petit turó de l'esquerra, i el Coll de la Serra a la dreta
Arribant al primer coll, al costat queda el barranc de la riera de Vilamaniscle. A l'altra banda del Golf de Roses s'intueix el massís del Montgrí
Arribo al Coll de la Serra (260) en menys de mitja hora. Qui comenci aquesta travessa en sentit contrari, des d'aquí veurà per primer cop els primers "grans" del Pirineu, destacant sobretot el Canigó a la dreta i la zona de Vallter i Costabona més al centre. Al mig, la plana empordanesa
Aquí canvio de vessant, de fet la carena que es travessa (Serra de la Baga d'en Ferran) continua al sud-est i més enllà del Coll de Canyelles divideix en dues meitats (nord i sud) el massís del Cap de Creus. Al davant tinc la Serra de la Balmeta, de la que ja coneixo el Puig Tifell, el més alt al centre
Per sota s'obre la Valleta, que recorreré en part, i on les suredes han tingut històricament una gran importància econòmica, fins que va començar la plaga dels incendis a partir dels anys 70. Al fons, els cims de les Serres de Rodes i de Verdera cada cop més propers
Aquesta vall separa les dues serres fins al seu inici gairebé sota el Puig del Jordà. Enfront, el Mas de Baix
Aviat trobo la pista que ve d'aquest mas i del Coll de Sant Miquel, per on vaig baixar fa uns anys del Puig d'Esquers, així que aquest tram ja m'és conegut
Mitja hora després del Coll de la Serra, deixo la pista per davallar uns metres cap a Sant Silvestre de Valleta, una altra petita joia menys coneguda
Ja se'n té notícies de l'any 854; cap al 1920 va perdre les seves funcions com a església parroquial de l'antic nucli de la Valleta i va patir un progressiu abandonament
A finals del segle passat es va impulsar la seva restauració i actualment se celebra un aplec anual a principis de maig
Des del darrere mateix de l'església hi ha un corriol que puja al nord-est, però vaig despistar-me i vaig anar per la pista, que travessa la riera de la Valleta i als 400 m. em desvio a l'esquerra, deixant el fons de la vall...
...mentre m'acomiado del seu antic "centre neuràlgic"...
...i vaig pujant per les faldes del Puig del Llop...
...per dirigir-me al Coll de Terrols
La Valleta ja queda a sota, més avall formarà la riera de Llançà
Pujada suau, sempre per pista...
...fins arribar al Coll de la Carena de Terrols, gairebé a tocar del massís del Cap de Creus; la Roca de Miralles, a la dreta, és un dels seus últims contraforts, i el Castell Saverdera o Sant Salvador Saverdera (esq), el cim més alt
Deu minuts més i arribo al Coll de les Portes, per on vaig baixar del Puig Tifell fa un parell d'anys (aquí). Tot i que ja m'és conegut, no puc evitar emocionar-me en veure tan a prop "l'altre mar" després de tretze anys
El descens és molt plàcid, em vaig trobant els primers habitants de la zona...
...però m'hauré d'afanyar per no arribar de nit
Mentrestant intento endevinar el traçat de la pujada de la següent etapa en direcció a Sant Pere de Rodes, que coincideix en el seu primer tram amb el GR 92-0
En 40 minuts arribo a la riera de Llançà, continuació de la Valleta
De seguida surto a la carretera nacional, el GR 11 se'n va a la dreta per pujar al Coll del Perer. Em quedo a les portes de Llançà, ja que no hi arribo a entrar per anar cap a l'estació
I en el viatge de tornada només anava buscant una data per terminar d'una vegada aquesta gran aventura
Següent:
Llançà - el Port de la Selva
Llançà - el Port de la Selva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada