El Pirineu es va acabant, però abans d'enfonsar-se al mar encara ofereix recorreguts de gran bellesa. La proximitat a la Mediterrània es va notant en els relleus més suaus, la vegetació, el clima... i especialment en el vent, que em va fer retirar abans del que tenia pensat. Aquesta etapa no té cap dificultat, i encara es pot escurçar una mica (de fet, qui la va dissenyar devia tenir ganes de fer-nos caminar... fa més voltes que el vint-i-nou).
Però la jornada més plàcida es pot convertir en un infern si la tramuntana mostra només una mica del seu potencial. Vaig fer bé de tornar cap a casa sense intentar travessar l'Albera, ja que al dia següent bona part del territori català patiria el pitjor temporal de vent dels últims anys, amb milers d'arbres arrencats de socarrel, no tant a l'Empordà sino especialment al Vallès.
Però la jornada més plàcida es pot convertir en un infern si la tramuntana mostra només una mica del seu potencial. Vaig fer bé de tornar cap a casa sense intentar travessar l'Albera, ja que al dia següent bona part del territori català patiria el pitjor temporal de vent dels últims anys, amb milers d'arbres arrencats de socarrel, no tant a l'Empordà sino especialment al Vallès.
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Savent que tinc tot el dia pel davant, m'aixeco a l'hora que vull i són gairebé les onze quan emprenc la marxa per la carretera de Darnius. Em quedo amb el dubte de si vaig tirar la foto torçada o si la tramuntana ha inclinat els plàtans
Les vistes al massís de les Salines seran una constant durant la primera part de l'etapa, al menys fins la Vajol
En sortir del poble, la carretera se'n va cap a la dreta -tot i que no quedarà gaire lluny- i el GR es fica en una preciosa sureda. I si abans remarcava els canvis de païsatge, aquí hi ha la millor prova
Pujant durant poca estona es creua primer un petit torrent
...i tot seguit enmig d'un revolt apareix la Font del Carme, ben modesta
Vaig sentint molt a prop els pocs cotxes de la carretera; em trobo amb una pista asfaltada que puja directament a la Vajol, però el GR encara baixa cap al fons del barranc envoltat de sureres
Finalment apareixo a la carretera, el temps just per creuar el barranc de Can Sunyer
A l'altre vessant trobo una pista que remunta a l'esquerra, encarant novament cap a les Salines...
... i que aviat deixo per un corriol que després canvia de direcció a la dreta i va deixant a sota el barranc
Entremig de la sureda, el camí puja a guanyar una petita carena
Abans de canviar de vessant, una finestra cap a Maçanet i la Serra de Bac Grillera al darrere
I ja a l'altre costat, el Puig de Can Llosa (esq) i la Creu de Montdavà al centre, sota el qual vaig passar la jornada anterior
El corriol surt a un camí més ample i d'aquí a un coll situat entre el Puig de la Creu, que em queda al davant, i el Puig de Milà, que acabo de voltar. Aquí segueixo una pista a l'esquerra, pràcticament plana, que em condueix al que pensava que era una masia abandonada, però que resulta tenir molta història entre les seves parets: la Mina Canta o Mina de Negrín; i no només per ser l'última mina de talc a Catalunya
Al 1937, en plena Guerra Civil, la mina va ser confiscada pel govern de la República a la família Canta, de la Vajol. El president republicà Negrín va situar-hi bona part del material incautat per les Juntes Nacionals de Patrimoni Artístic i dels lingots d'or i argent del Banc d'Espanya. L'edifici es va construir a finals de 1937, i la seva gestió va ser encarregada al ministre d'economia Méndez Aspe. En acabar la guerra tot aquest material, valorat en uns 500 milions de dòlars de l'època, es va embarcar cap a Mèxic en el vaixell "Vita"
Però per aquestes muntanyes també milers de persones van fugir de la barbàrie buscant l'exili a la veïna França; i en arribar aquí ja tenien molt a prop la frontera i la llibertat, talment darrere del Puig del Faig, a escassos centenars de metres
En cinc minuts més el barranc s'eixampla formant una bonica vall; el GR surt novament a la pista asfaltada de Maçanet a la Vajol. Al fons, el mas de Can Barris, on al 1939 el govern republicà va tenir l'última seu a territori espanyol; el 5 de febrer els màxims representants de la República van creuar la frontera arribant a les Illes, a territori francès
Deixant de banda aquestes peces de la història continuo per la petita carretera en direcció a la Vajol, però ara, sense la protecció dels arbres, començo a notar la força de la tramuntana que baixa amb les seves millors gales. Abans d'arribar al poble el bosc deixa una clariana des de la que hi ha una bona vista sobre el Puig de Can Llosa; de poc no s'arriba a veure el Pantà de Boadella, entre les dues muntanyes
Encara millor, just abans d'entrar-hi trobo un excel·lent mirador sobre l'Empordà, amb el Montgrí a la dreta
I cap a llevant, darrere la plana empordanesa, l'Albera a l'esquerra i el massís del Cap de Creus, final de trajecte, a la dreta
Arribo com puc al centre de la Vajol, ja que en travessar una gran esplanada que hi ha a l'entrada gairebé me'n vaig a terra un parell de vegades; són escassament 100 m. on els arbres no protegeixen, el pitjor moment del dia, fins que, ja al casc urbà, entro a dinar a Ca la Conxita, on també tenen allotjament (juntament amb l'alberg municipal). En acabar em fico a investigar una mica pels escassos carrers del poble, resguardant-me del vent, i descobreixo la bonica església de Sant Martí (s. XIII - XIV)
Després d'una ràpida visita surto del poble per la carretera, a l'altra banda de la vall del Llobregat d'Empordà m'espera l'Albera coronada pel Puig Neulós; però a aquestes alçades ja havia decidit que quedaria per una ocasió millor
Ara ve un tram bastant pesat de 3,5 km. per la carretera d'Agullana, afortunadament amb poc trànsit. Tot i que no ho he comprovat, els mapes indiquen una pista que surt des del primer revolt a la dreta (p.km. 6) i passant per Can Tauc, permet baixar a trobar el GR al Mas Carreres, estalviant una bona tirada.
Fins i tot durant la baixada hi ha un parell de desviaments per on segurament es pot retallar; però llavors no ho sabia tot i que ho intuïa. Tossut de mí, volia fer el recorregut "oficial" abans de començar a investigar. Així que em passo gairebé 40 minuts baixant per asfalt fins que trobo una àmplia pista a l'esquerra, senyalitzada cap a l'ermita de Santa Eugènia
Envoltat d'enormes sureres, no trigo gaire en arribar al Clot de Comaulis; dins del bosc s'endevina un corriol per on crec -i remarco, crec- que podria haver baixar
Aquí al mig dels camps tornaré a patir la tramuntana; l'ermita de Santa Eugènia es veu encara petita allà al davant
En passar pel davant del Mas Carreres tinc novament una bona vista de les últimes serralades pirinenques: l'Albera i el Cap de Creus
(cliqueu a sobre per a ampliar)
Fins i tot ja veig la punta del Castell Saverdera, el sostre del massís; al darrere s'amaga el far, que no es mostrarà ben bé fins al final
Deixo enrere el Mas Carreres, tombant ara en direcció nord-est. Aviat em trobo amb l'empremta del terrible incendi de 2012, que va devastar bona part d'aquestes muntanyes; però per a la meva sorpresa, m'ho esperava molt pitjor: les sureres que van sobreviure ja han rebrotat, gràcies a la protecció de la seva escorça. Tot i axò el sotabosc encara dóna un aspecte bastant tètric
Després d'una hora per la pista arribo a l'ermitea de Santa Eugènia (s. XVII, posteriorment restaurada)
El camí segueix planejant per la sureda,amb alguns conreus que deixen veure el Puig dels Pruners al centre i el Puig de Sangles a la dreta; al mig hi ha el Coll de Manrella, per on van fugir a l'exili unes 50.000 persones durant la retirada l'any 1939, i on es troba el monument al president Lluís Companys
Després torno a entrar en zona ombrívola per travessar el Torrent de Querols...
...i torno a pujar un centenar de metres per arribar a un collet on hi ha una cruilla de pistes; ara sí que tinc l'Albera a tocar, amb el Puig del Llobregat al centre i just a sota el Fort de Bellaguarda, en territori francès
La psita encara planeja un tram però després ja comença el descens final; deixant un parell de cruïlles a cada banda arribo a veure ja el final de l'etapa
Abans d'arribar-hi torno a veure l'empremta de les flames; suposo que abans de l'incendi aquesta sureda estaria amb una vegetació exhuberant, però ara tampoc sembla que hagi estat arrasada només tres anys enrere...
Ja tinc la Jonquera a tocar...
Però encara hauré de patir els últims centenars de metres, ara que he sortit de la protecció dels arbres: només cal veure la petita olivera en primer pla, que també va estar a punt de sortir volant, com un servidor
El tram final és una mica indigne del GR 11, però de tant en tant cal travessar vies de comunicació, que en aquest cas formen el principal corredor de trànsit del país, tant ferroviari...
...com per carretera. Al menys, tinc la seguretat de no haver-me equivocat de poble
El pas sota l'autopista desllueix una mica, no queda gens "pirinenc"
Però després de set hores i escaig de ruta arribo finalment a la Jonquera creuant el Llobregat d'Empordà, gairebé de nit, i ja calculant el dia que podré terminar aquesta llarga aventura
Següent:
La Jonquera - els Vilars - (Espolla)
La Jonquera - els Vilars - (Espolla)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada