Una bona volta per que qui no conegui Montserrat pugui fer-se una idea bastant general i amb un recorregut no gaire exigent pels seus camins més concorreguts, ascendint a dos dels principals cims i visitant algun dels seus racons més emblemàtics. Amb aquest guió vaig voler introduir a tres profans en la Muntanya Sagrada i sembla que van quedar ben contents... Al menys, no em van maleir gaire
Comencem la ruta al Monestir (700 m.), amb la vista posada en les agulles de dalt a l'esquerra, les Gorres (o les Magdalenes); en unes hores estarem allà
Això serà més tard, perquè les primeres passes seran en baixada: ens dirigim cap a la Santa Cova
Abans, però, des del mateix aparcament, una mirada cap a la vall del Llobregat, amb Monistrol en primer terme, el Pla de Bages al darrere i el Pirineu nevat al fons
Ara sí ens posem en matèria, des de l'estació del cremallera baixem pel camí del costat de la via (GR 5 i GR 96)...
...i de seguida ens desviem a la dreta cap a l'estació inferior del funicular de la Santa Cova
A partir d'aquí comencem a guanyar alçada suaument; el Camí del Rosari va ser arranjat al s. XVIII, i al seu recorregut es troben quinze grups escultòrics corresponents als misteris del rosari (d'aquí el seu nom), realitzats per artistes de renom i que van ser sufragats popularment. Enfront, a l'altra banda del Llobregat, la Serra de l'Hospici i més llunyana la Serra de l'Obac i la Mola de Sant Llorenç del Munt
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
Al final del recorregut, mig penjada en la roca, hi ha la capella on la llegenda situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat: la Santa Cova (610 m.)
L'edifici actual és del segle XVII, però va ser reconstruït després de la Guerra del Francès (1811) i a finals del segle passat pels danys que hi va provocar l'incendi de 994 i l'esfondrament de la cúpula al 1995.
Després de la visita a l'interior, tornem uns metres enrere per agafar el corriol que continua el traçat del Camí del Rosari, més o menys planer, per sota de la paret dels Ecos de la Cova
Ja deixem enrere la capella, per sota la vall del Llobregat i al fons les neus del Pirineu
Una altra visió de la Serra de l'Hospici, amb el Turó del Ros a la dreta i l'Obac i la Mola més llunyans
En un quart d'hora arribem a una cruïlla, una mica per sobre del Coll de la Fita; ens trobem amb els GRs 6, 5 i 172 que venen d'Olesa el primer i de Collbató els altres dos. Per sota ja s'obre el Baix Llobregat i al fons de tot brilla el mar
A partir d'aquí ja anirem guanyant alçada i una mica més endavant el camí canvia de direcció al nord; en uns 40 minuts trobem el Camí de Sant Miquel, per on els GRs es dirigeixen cap al Monestir. Nosaltres continuem pujant per una pista cimentada assolint la part més alta de la Serra Llarga, amb la Serra de Sant Joan cap a ponent. Al darrere, la part baixa de l'Anoia i l'Alt Penedès, amb el Prelitoral Central al fons
Encara pugem uns 20 minuts més fins un coll dalt de la Serra Llarga, aquí ja tenim a tocar el Pla de les Taràntules, amb l'edifici de l'estació del funicular de Sant Joan; sobre aquest, però molt llunyà, el cim de Sant Jeroni, i les Magdalenes o les Gorres a l'esquerra, més a prop
De seguida arribem a l'estació de Sant Joan; fa unes tres hores sortíem d'allà baix
Després de visitar l'edifici de l'estació i l'aula de natura, continuem en direcció a l'ermita de Sant Joan. De fet, hauria estat més curt seguir pel Camí Vell de Sant Jeroni, però de la meva última visita per aquestes serres m'havia quedat un compte pendent que volia saldar... Per sota, el barranc de Sant Joan baixa cap al Llobregat, al centre la zona d'Esparreguera i Martorell i l'Ordal al fons, a la dreta
Al darrere queda la Serra Llarga que acabem de remuntar
Aviat passem sota les Balmes de Sant Onofre, que visitarem tot seguit
Abans passem per l'ermita de Sant Joan Baptista
Va ser construïda al 1893 al costat de les restes de l'antiga ermita de Sant Joan, derruïda durant la Guerra del Francès. De seguida agafem el camí que hi puja, a ma dreta
L’ermita es va aixecar aprofitant una balma natural, sota una penya, a la vessant de la muntanya per protegir-la de les inclemències meteorològiques i gaudir d’una bona vista. Encara s'hi conserva el paviment
Molt a prop, seguint una passarel·la, es troba l'ermita de Sant Onofre, també enrunada. A principis del s. XX es va adossar un nou edifici per fer-hi un restaurant
El camí continua per dins de la bauma...
...fins que sembla que quedi tallat, rere l'última de les antigues portes
Però encara queda un tram de pujada, aprofitant les escales que es van construir al mateix barranc...
...des d'on es domina l'ermita de Sant Joan i bona part del Baix Llobregat, amb l'Ordal al fons
El camí puja de mala manera i es fica de ple al mig de les Gorres o les Magdalenes que vèiem abans des de sota. Deixem un primer coll -per on ens desviarem a la baixada- i seguim amunt fins a les runes de l'ermita de Santa Magdalena, situada a l'antic emplaçament d'un castell
Diuen que des d'aquí es podia sentir els cors del monestir; nosaltres no arribem a tant, però al menys les vistes són magnífiques, cap a la regió de Tebaida al davant, coronada per l'Elefant; a l'esquerra apareix el Cavall Bernat i la zona de Tabor, amb l'antena del Serrat del Moro
Seguim amunt a l'esquerra (oest), ja li veiem la punta a la Magdalena Inferior i la Gorra Marinera just al darrere
En poca estona assolim el coll que separa Santa Magdalena de la Magdalena Superior, aquí ja se'ns obra el vessant de l'Anoia
I ràpidament, la Miranda de Santa Magdalena (1.131 m.). Un altre dels Cent Cims a la butxaca
El cim ofereix una sessió de panoràmiques espectaculars, no és el més alt del massís però es troba ben bé al mig. A la dreta de tot la Gorra Frígia, i al seu costat el Serrat del Moro (amb l'antena), Sant Jeroni, els Ecos, el Montgròs i la regió d'Agulles al darrere. Més llunyana, la conca de l'Anoia a l'esquerra de tot
Segurament tindrà millors vistes la Magdalena Superior, al centre, o la Gorra Frígia, a la seva esquerra, però aquestes ja només es poden pujar escalant. A la dreta, la Magdalena Inferior en primer terme, i darrere seu l'Elefant i la Mòmia
La Mòmia a l'esquerra; de les dues agulles, la de l'esquerra és la Gorra Marinera i la de la dreta no té nom, que jo sàpiga. Al darrere, la Serra de l'Hospici al darrere de la Serra Llarga, a la dreta; al centre la Mola i la Serra de l'Obac, i molt llunyà s'entreveu el Montseny
El Baix Llobregat, amb el núvol de contaminació habitual darrere de Collserola (esq) i l'Ordal a la dreta
I una visió curiosa de la Mòmia emmarcada amb el Canigó de fons, molt més al nord
Després d'empatxar-nos d'aquestes vistes, tornem a la feina. Refem el mateix camí, ara baixant, deixant enrere les restes de Santa Magdalena fins trobar el primer collet
Però en comptes de tornar a Sant Joan, tombem a l'esquerra per un corriol que passa tot just entre la Magdalena Inferior (esq) i la Gorra Marinera (dreta), inici de les vies que les ascendeixen
Ara vé un tram molt empinat: les Escales de Jacob. De fet són la continuació del tram que hem fet de pujada des de Sant Onofre, però pel vessant oposat
Passades les escales continuem per un corriol totalment frondós...
...fins que sortim al Camí Nou de Sant Jeroni, al vessant oposat de les Magdalenes Superior (dreta) i Inferior (esq.)
Aquí va ser on, en la meva última visita al massís, vaig haver de separar-me dels companys que van pujar Santa Magdalena per culpa dels meus genolls (aquí) i vaig haver de continuar cap a l'estació de Sant Joan; després d'un parell d'anys, ja puc donar per aprovada aquella assignatura que em va quedar pendent.
Continuem pel Camí Nou, un dels més transitats de la Muntanya de Montserrat. El Monestir queda per sota
Enfront el Trencabarrals en primer terme i la regió de Tebaida, amb l'Elefant que la corona i la Mòmia a la dreta
En un quart d'hora trobem un bon mirador a la dreta, la Gorra Frígia oculta les demés Gorres i Magdalenes
I cap al davant, la regió de Tabor cap a la que ens dirigim: el Serrat del Moro al centre, a la seva esquerra Sant Jeroni, l'Albarda i els Ecos. A la dreta el Cavall Bernat
Tebaida i l'Elefant ja van quedant enrere, al costat apareixen els Flautats
Després de tres quarts d'hora pel Camí Nou, arribem a la cruïlla amb el Camí Vell, per on tornarem al Monestir. Però encara ens queda el punt culminant de la jornada; en deu minuts més arribem a l'ermita de Sant Jeroni...
...i des d'aquí ja encarem les últimes rampes, entremig de les runes del restaurant que hi havia aquí fins a principis dels 90 i que alhora es va construir sobre les runes de l'ermita primitiva, derruïda per l'exèrcit francès al 1.812
I amb un petit esforç més, el cim de Sant Jeroni (1.235 m.)
Tot i que per mi ja son conegudes, no em cansaré mai de les seves vistes: sobre la regió dels Ecos i les Agulles, a ponent...
...sobre el Bages i el Pirineu nevat, al nord...
...el Serrat del Moro al davant, amb les antenes; Monistrol i el Llobregat a sota, l'Obac i la Mola al darrere i el Montseny molt lluny...
...i la plana major montserratina que acabem de recórrer en bona part: l'Albarda Castellana a la dreta, les Magdalenes al mig, a la seva esquerra el barranc de Santa Maria per on baixarem, i al costat la Serra de les Lluernes i la regió de Tebaida
Ara ja només ens queda omplir el dipòsit, gaudir d'un merescut descans... i emprendre la tornada, passant primer per l'ermita de Sant Jeroni i després baixant pel Camí Vell, envoltats de les característiques formes d'aquesta muntanya
Una de les imatges que conservo de la meva primera visita a Montserrat, a finals dels 80, són els troncs cremats, els arbres tombats i carbonitzats, branques negres sense vida, tot com a conseqüència de l'efecte devastador que va tenir el terrible incendi de 1986. Per això ara, gairebé 30 anys més tard, veig aquests boscos tan frondosos i no em semblen els mateixos camins que vaig recórrer llavors... Sempre que torno per aquí m'emporto una gran alegria en veure que la natura es recupera ella sola, si la deixem fer
El Camí vell se separa del Nou i baixa pel barranc de Santa Maria, deixant a sobre les Magdalenes i les Gorres amb el Trencabarrals en primer terme
Encara ens queda un tram pel barranc de Santa Maria, deixant diversos camins a banda i banda
Vista cap enrere, la baixada que portem feta fins ara des de la Plaça Santa Anna, on trobem marques del GR 4 (aquí) i 172
Arribem al Pas dels Francesos, que recorda, segons la llegenda, el lloc per on van passar els francesos quan van envair la muntanya. Segueixo dient que m'agrada més dirl-li l'"Stairway to Heaven"
Ja tenim a tocar el centre neuràlgic de la serra
Finalment desembarquem a la Plaça del Monestir després de 8 hores de ruta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada