Com és habitual últimament, he trigat més del compte en penjar aquesta ruta; però a més a més, ja portava uns quants mesos gestant-se. La tardor passada, l'amic Miquel (Macc a Mendiak) va proposar-nos una circular pels llocs més emblemàtics de Montserrat; i com que aquesta muntanya no és precisament una de les meves destinacions habituals, no vaig dubtar a apuntar-m'hi, tot i que el seu traçat s'intuïa prou exigent físicament: la previsió era fer uns 30 km. i uns 2.000 m. de desnivell, gairebé res...
Al final va ser impossible de fer-la a l'octubre i ja la vam deixar per més endavant, per quan els dies fossin més llargs; i el cap de setmana escollit va ser el primer de la primavera. Junt amb l'Àngel,el Pep i el Xevi (Mega) i el Miquel el Jose com a bons coneixedors de la zona, vam organitzar una expedició de procedència geogràfica molt variada. A les 7 del matí ens havíem de trobar a Santa Cecília per no tornar-hi fins després de moltes hores
Al final va ser impossible de fer-la a l'octubre i ja la vam deixar per més endavant, per quan els dies fossin més llargs; i el cap de setmana escollit va ser el primer de la primavera. Junt amb l'Àngel,el Pep i el Xevi (Mega) i el Miquel el Jose com a bons coneixedors de la zona, vam organitzar una expedició de procedència geogràfica molt variada. A les 7 del matí ens havíem de trobar a Santa Cecília per no tornar-hi fins després de moltes hores
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Cal insistir en què és una travessa llarga i dura, tot i que no la vam acabar fent com teníem previst. Hi ha diverses escapatòries que permeten escurçar-la, i algun pas especialment aeri o vertiginós, sense arribar a ser perillós però on sí que cal parar tota l'atenció.
Per una vegada, no sóc l'últim en arribar a la cita; havia pensat de dormir al refugi de Santa Cecília, però actualment es troba tancat. Sortim doncs del Monestir de Santa Cecília (680 m.), el gran oblidat de Montserrat. Construït al segle X, és un dels exemplars més purs de l'art romànic primitiu català
Comencem a caminar per la carretera en direcció a Can Maçana fins que, en arribar a la Font de Santa Cecília, pugem uns metres per trobar-nos el GR 172. Per aquí també es pot pujar a Sant Jeroni per la Canal de la Llum, que ja vam seguir fa uns anys amb el meu nebot David. Ara continuarem a mitja alçada entre la carretera i la base de les roques; en una estona estarem a l'altra banda d'aquestes parets
En uns 700 m. trobarem també l'entrada a la Canal de la Font de la Llum, per aquí arribaríem al Portell del Migdia
El camí és entretingut, bastant planer però amb continus pujaibaixes... Res comparat amb el que trobarem a l'altra banda
De mica en mica anem passant sota les parets dels Ecos, deixant també de banda la Canal del Miracle, i la de les Àligues...
...per acostat-nos a un dels molts punts característics que té aquesta muntanya: la Roca Foradada i la Cadireta, a la seva dreta
Però abans passen sota els murs dels Frares Encantats
De seguida passem pel peu de la Foradada...
...vigilant que no se'ns caigui la Cadireta a sobre
Arribats al Collet Guirló (797 m.), deixem el GR que segueix cap a Can Maçana, el Coll del Bruc i Bellprat; girem a l'esquerra per un marcat camí que ens portarà a la Portella, deixant ja el vessant nord del massís. Aquí tenim bones vistes sobre l'Anoia, amb el Castell Ferran en primer terme
(clicar sobre les panos per a ampliar-les)
La pujada a la Portella serveix per començar a acostumar-se a l'ambient
Una mica més endavant trobem el camí que puja del Bruc pels Pallers...
...senyal de que ja ens acostem al Refugi Vicenç Barbé, a la dreta entre els arbres, al peu de la regió d'Agulles
Fem una paradeta per un pica-pica al Refugi Vicenç Barbé (890 m.)
La regió d'Agulles des de prop del refugi Barbé; la Portella queda entre les dues últimes agulles de l'esquerra, si no m'equivoco
I continuem flanquejant per les Agulles en direcció, en primer lloc, al Pas del Príncep, cap a la dreta a sobre dels arbres
Tot i que ara no me'n sé ni la meitat, totes i cada una d'aquestes puntes tenen nom
De tant en tant, entre que pugem i tornem a baixar, apareix algun tram planer, escassos i curts
Poc després del Pas del Príncep trobem la Font de l'Esllavissada, dins una petita cova
I de seguida assolim el Coll de Porc (980 m.)
A partir d'aquí ja entrem a la regió dels Ecos; sembla que el Pep no vol deixar enrere les Agulles...
Un passeig cap al Coll del Miracle, sota els Ecos, primera escapatòria cap al vessant nord per la Canal del Miracle
Continuem flanquejant després del Coll del Miracle fins a encarar el Barranc de la Coma Alta, on haurem de baixar fins al torrent per a tornar a pujar després
Sembla que l'Àngel busca una drecera no sé ben bé per on
Coll de les Comes (1.070 m.), per sort no hem de pujar dalt del Cabrit (o el Cilindre... algunes pedres tenen més d'un nom)
Des d'aquí dominem el Barranc de la Coma Alta, que acabem de remuntar...
...però encara hem de baixar a la Coma dels Naps...
I per creuar el barranc hem hagut de baixar per la placa de roca que es veu al mig; des d'aquí no sembla gaire cosa però... P'haberse matau
Seguim remuntant la Coma dels Naps, enfront els Ecos i a la dreta el Patufet; al darrera d'aquestes ja entrarem a la regió de Sant Jeroni
Però encara queda molt per pujar...
Aquest tram de pujada entre el bosc se'm fa duríssim, i començo a tenir les primeres punxades als genolls, feia massa temps que no em molestaven. Al Coll de la Roca Plana trobem una corda en un estat bastant lamentable, amb la que Xevi intenta fer un vuit...
...més que res per entretenir-se una mica, ja que es pot passar sense corda, amb l'ajuda de les mans. De fet, ja fa estona que Miquel ens espera, santa paciència que s'ha de tenir per aguantar-nos entre nosaltres...
Bé doncs, bastons avall, deixem de jugar amb la corda i continuem la ruta com millor es pot, que encara ens queda una bona traça
A partir d'aquest coll, i després de baixar la canal (i tornar a pujar després, naturalment), un flanqueig que ens acosta al primer cim del dia
Però abans, com no, una altra canal...
...que ens condueix al peu del Montgròs (1.130 m.), en 3h20' des de Sta. Cecília
No és ni molt menys el més alt de la zona, però té unes vistes privilegiades sobre les tres regions més espectaculars de Montserrat: les Agulles a l'esquerra, els Ecos al mig i Sant Jeroni a la dreta
Llàstima que no podem ficar-hi una tirolina, perquè tampoc sembla que estigui tan lluny
Després d'esmorzar i fer les típiques fotos de rigor, tornem al Coll de Montgròs i baixem novament pel mig del bosc
Cada vegada més vertical, fins que apareixem en aquest petit repeu: l'inici de la Canal de la Salamandra
Segurament el lloc més espectacular pel que passarem avui...
No només per l'estretor del pas sino també per la verticalitat de les parets que l'envolten
Ja fora de la canal, baixem a creuar el Barranc del Migdia, aquí deixem un corriol que puja al Portell del Migdia, una nova escapatòria per baixar al GR 172 a través de la Canal del Migdia. Quan hem assolit el fons del barranc, òbviament toca tornar a pujar, entrant ja a la regió de Sant Jeroni; novament un continu puja i baixa fins arribar al peu del Camell de Sant Jeroni, a la dreta
Durant el camí, vistes sobre els Ecos, que ja queden enrere, i sobre la canal per la que hem baixat; si aquí em diuen que he de pujar per allà, no m'ho acabo de creure
A partir del Camell, torna per una estona el terreny més o menys regular; al menys ja pot qualificar-se com a "sender" o "corriol" i no com a "camí de cabres" con fins ara. Pujant a prop del Torrent dels Bugaders, ens atansem al Coll de les Pinasses, assolint el cordal principal de la serra. Estem debatent un moment sobre si acostar-nos o no al cim de l'Albarda Castellana, a tocar del coll
Al Pep i a mí no ens va costa res acostar-nos-hi un moment, encara que ja feia estona que em molestaven els genolls i que ja hi vaig pujar amb el David fa 6 anys. Cal superar un parell de passos delicats: un primer flanqueig amb un bon pati a sota (pitjor d'anada que de tornada) i l'accés al cim, equipat amb una corda, on el Pep em va treure amb aquesta pose d'Indiana Jones
(foto de Pep)
Aquí estem Pep i jo dalt del cim de l'Albarda Castellana (1.177 m.)
Així ens veien els companys des de Sant Jeroni (foto de l'Àngel)
I així vèiem nosaltres el panorama: Ecos a l'esquerra, Sant Jeroni al mig, el Moro (o Montcau) a la dreta, amb l'antena
No triguem en tornar al Coll de les Pinasses, d'aquí pugem a entroncar amb el concorregut camí que puja des del Monestir o des del Pla de les Taràntules fins a la Miranda de Sant Jeroni (1.135 m.), sostre del dia, de la Muntanya de Montserrat i de les comarques del Bages i l'Anoia, en 6h30' des de Santa Cecília
No cal dir que té unes vistes impressionants, quan el temps acompanya. A l'esquerra, els Ecos i les Agulles darrere, amb la carretera de Santa Cecília a sota; enfront, el Bages, l'alta Anoia, el Solsonès. I al fons de tot, segons la taula d'orientació, el Bassiero, els Bessiberris i l'Aneto (aquest sí que puc donar fe de que es veu, segons em van assegurar en la meva primera pujada a aquest cim, a finals dels 80)
Cap a llevant, la part més oriental del massís: el Moro en primer terme, amb l'antena; a l'esquerra Monistrol a baix de tot, i a la dreta les serres de les Alzines i de les Lluernes. Cap a allà hi anem
Primer baixarem per les escales que antigament comunicaven l'antic aeri de Sant Jeroni amb la "zona comercial" que es va construir al voltant del cim
Encara que no ho sembli, al cim del Moro hi arribava anys enrere un aeri (com el que encara ara puja al Monestir) i una antiga ermita prop de Sant Jeroni va reconvertir-se en restaurant, afegint-se algunes casetes més com a negocis turístics. No sé quan va tancar, només que la primera vegada que vaig pujar a Sant Jeroni (1.990 si no em falla la memòria) encara quedaven dempeus les casetes. Actualment s'han enderrocat les edificacions i la zona ha estat restaurada, malgrat que encara sobreviuen aquestes escales que, al meu parer, fan més mal que bé.
Deixem ara el camí del Coll de les Pinasses pel qual hem pujat i continuem pel transitadíssim camí de Sant Jeroni; de seguida trobem l'ermita, no tan antiga i en millor estat que les altres que hi ha disseminades per la serra
Al costat mateix hi ha el desviament que puja al mirador del Moro, antiga estació de l'Aeri, junt amb el que baixa al Monestir de Santa Cecília per la Canal de la Llum, que també serveix d'escapatòria. Nosaltres seguim per l'ample camí que va a buscar el Barranc de Santa Maria, i que aviat es divideix en dues branques
El Camí Vell baixa pel barranc cap al Monestir, mentre que el Camí Nou ressegueix de prop la carena de la Serra de l'Alzina fins al Pla de les Tarántules, on hi ha el funicular de Sant Joan. Des d'aquesta serra ja es veu llunyà el cim culminant del massís, al costat de l'antena; a la dreta, el famosíssim Cavall Bernat
Continuem pel Camí Nou en direcció a l'estació del funicular de Sant Joan, al Pla de les Taràntules, quan de sobre ens trobem unes aborígens amb molt poca vergonya
Tant és així que el Pep va poder captar les parts pudentes d'una d'elles
(Foto BRUTAL de Pep)
Cap avall ja tenim vistes sobre el centre neuràlgic de Montserrat; cada vegada estem més convençuts de que no podrem finalitzar la circular tal i com la teníem prevista, no ens donarà temps de baixar al Pla de Sant Miquel i menys encara a la Santa Cova i el Monestir si volem tornar de dia. Així que tornarem per aquí sota mateix, el Pas de Trencabarrals, sota l'agulla del mateix nom
Aquests del Baix Maestrat, que no estan acostumats a les formes montserratines, aturant-se cada dos per tres per flipar en colors, i clar, així no arribaríem mai...
Tal i com tenia els genolls, i amb tot el que ens quedava a sobre, no em vaig atrevir a pujar amb la resta del grup a Santa Magadalena; vaig continuar pel Camí Nou cap al Pla de les Taràntules, on els esperaria. Poc abans d'arribar trobo el camí pel que baixarem cap a Trencabarrals i el Pla dels Ocells; una mirada enrere cap al Barranc de Santa Maria i la Serra de les Lluernes (o Tebaida), coronada per l'Elefant
Arribo a l'estació del funicular, el Monestir en vertical
Anava a fer una migdiadeta però hauria d'haver assassinat a vàries criatures (i no tant criatures). La resta de l'expedició no va trigar en arribar al Pla de les Taràntules
Ara sí agafem el camí de baixada al Pla dels Ocells; abans d'arribar-hi hem de passar just per sota de l'Agulla de Trencabarrals...
El Pas de Trencabarrals, on alguns gaudeixen com a nans fent-se fotos
Al Pla dels Ocells trobem el Camí Vell; està al mig del bosc, així que no es veu res. Miquel troba una drecera que ens estalvia uns metres, tornem a pujar de valent (ja ho trobava a faltar!), amb vistes emboirades sobre el Barranc de Santa Maria
Algun cabrit solt...
I en arribar al Coll de la Canal Plana tombem a la dreta per anar a buscar el Coll de Sant Salvador
Des d'aquí tenim una bona vista de la Prenyada
I una mica més al nord, l'Esfinx
Ara ja iniciem l'últim tram de baixada pel mig d'un bosc meravellós...
...mentre els cims de les agulles es van tapant...
...i així arribem a l'ermita de la Trinitat, que funciona com a refugi lliure bastant precari
Just a sota enllacem amb el GR 172, que ja no deixarem fins a Santa Cecília
I novament, com a l'inici de la ruta, tornem a caminar sota les muralles de la cara nord de Montserrat
Ja veiem la carretera per sota...
...i deixem enrere el Cavall Bernat
Passem també per l'entrada de la Canal dels Arinjols, una altra escapatòria una mica més apartada
Des d'aquí ja no triguem gaire en arribar al final d'aquesta "megacircular" després de gairebé onze hores de ruta
No vull ni imaginar en quin estat hauria arribat si l'haguéssim acabat sencera...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina