Cadaqués - Cap de Creus - Cala Galladera - Cadaqués

No sé quant de temps feia que no passejava pel Cap de Creus, més de deu anys segurament... Des que vaig recórrer les etapes del GR 92 entre Llançà, Cadaqués i Roses, a finals de 2002, només una sortida de dos dies en caiac recorrent el seu litoral pel mar, fa un parell d'anys; tot i tenir un païsatge molt atractiu, tant de mar com de muntanya, no li he fet gaire cas, no sé perquè...

Fa uns mesos, algú de la colla de Singles va plantejar d'anar a fer un camí de ronda, i un dels pocs trams que em quedava per recórrer era el camí antic entre Cadaqués i Cap de Creus. Per tal de no fer el mateix recorregut d'anada i tornada, vaig inventar una circular continuant des del far per la banda nord de la península, amb la idea d'arribar fins a Cala Prona (no va ser possible) i tornant al punt de sortida seguint un tram de GR 11 fins al Mas de Rabassers de Dalt. El resultat va ser una excursió prou exigent, pel continu puja i baixa; bastant perdedora en algun tram, havent de portar el GPS sempre a mà durant molts metres; però amb uns païsatges absolutament espectaculars, que al menys a mí em van compensar més que de sobres tot l'esforç realitzat. Dic això per que algú la va qualificar com a perillosa i difícil, arran d'una caiguda que va patir una companya en un mal lloc; i tot i que tothom pot opinar el que vulgui, no hi estic d'acord. Per a gustos, els colors

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu a sobre per a ampliar


Track a Wikiloc


Perfil i més dades


A Cadaqués agafem la carretera de Cap de Creus, i deixant a la dreta el desviament a Portlligat, en uns 300 m. arribem a un coll, amb una pista (per on tornarem) que s'endinsa a l'esquerra; aquí aparquem els cotxes. Cosa que no es pot fer quan tenim per davant una travessa llarga i encara amb horari d'hivern, vam començar a caminar gairebé a l'hora de l'aperitiu. El viatge llarg des de Barcelona, ara un cafè, ara espera't a aquell, l'altre que no vé... Fins que no vam arribar al punt de sortida gairebé se'ns fan les onze.

Des d'aquest collet situat entre el Turó del Morell a la dreta i el Puig Paulí a l'esquerra comencem a caminar en direcció al punt més oriental de la Península Ibèrica. En un principi baixarem per un ample camí, amb el Puig Palau de fons; unes quantes hores més tard, apareixerem per aquell coll que es veu al mig de la serra



De seguida creuem el Rec des Jonquet i tornem a pujar a la carretera; la seguim un parell de minuts i ens desviem per un bonic camí flanquejat de murs de pedra



Per sota nostre s'endevinen les primeres caletes del Cap de Creus, a la Badia de Guillola. L'illa Messina al fons i el Cap d'en Roig a la dreta



Cap enrera, el Puig Pení vol deixar-se veure entre la calitja



En poc més de mitja hora arribem a la primera platja, Cala Guillola. Suposo que la única manera de veure aquestes cales paradisíaques totalment buides és venir en ple hivern



Passant per la cala, el camí puja per un rec al mig d'una pineda, vorejant la tanca d'una finca, i va a sortir a una pista, accés a unes poques cases privilegiades, que seguirem a l'esquerra fins a la següent cruilla uns 400 m. més amunt. El Cap d'en Roig al centre i la punta de s'Oliguera més lluny, darrera la qual s'amaga Cadaqués



A partir d'aquí tornarem a seguir el que es coneix com a camí vell de Cadaqués al Cap de Creus, actualment anomenat camí de ronda



En quant a les vistes, el tema comença a posar-se interessant de debò...



...tot i que la vegetació és bastant reduïda, però tot el conjunt té un encant únic



Entre passar un coll, baixar a un rec, trepar unes poques roques, i una cosa i una altra, no ens adonem que ja el tenim a tocar



Però primer ens podem deleitar conemplant una de les cales més boniques de tota la península del Cap de Creus, la Cala Jugadora



No puc evitar el record de fa un parell d'anys, quan vam parar a fer un descans aquí després de doblegar el cap en un ambient no gaire propici per a la navegació... Entrar en aquesta cala va ser com deixar de lluitar contra el mateix diable



Ara per ara tenim un dia esplèndid i en un primer moment ens espera una pujada no gaire clara entre pedruscos cap a la carretera, que ja tenim a tocar; la seguim fins al primer revolt, d'on surt un caminet empedrat...



...que ens porta de seguida cap a la Fisterra catalana, la fi del món en versió mediterrània: més endavant només hi ha el mar... i la petita illa de la Massa d'Or, últim bastió d'un Pirineu que aquí s'enfonsa al Mare Nostrum

(clicar sobre les panos per a ampliar-les)


Les instal·lacions del far a la dreta i la costa sud del Cap de Creus; la calitja encara dificulta la visibilitat, tot i que anirà millorant al llarg del dia



Vam romandre davant del far el temps just per reagrupar-nos i picar alguna cosa; podríem haver fet un volt pels últims extrems de la península, arribar fins i tot a tocar el mar... Però personalment, també tenia en ment que un dia o un altre, espero que més d'hora que no tard, vull arribar a aquest mateix indret després d'haver travessat tot el Pirineu pel GR 11; llavors, dintre de no sé quants anys, potser sí que baixi a les roques de la costa i prengui un banyet, segurament me'l mereixeré...

Ara per ara no fa temperatura com per remullar-se; en poca estona tornem a caminar, se'ns està fent tard i dubto que poguem tornar a Cadaqués de dia. Baixem per la carretera i la seguirem durant gairebé 1 km.; de bones a primeres ja tenim una vista preciosa de Cala Culip



La mateixa cala una mica més endavant, amb les instal·lacions del far a la dreta



Passada una corba en pujada, deixem la carretera per un corriol a la dreta, per on ens endinsem en el Rec de Culip...



...i baixem a la cala del mateix nom (2h50'), una altra preciositat; tot i que també vam aturar-nos aquí amb el grup de caiac, no la recordava tan bonica, potser per que l'altra vegada feia més núvol



Després d'una curta aturada, remuntem pel corriol que surt darrera de la caseta de pescadors (que pot servir com a refugi, tot i que no me'n refiaria massa), deixant el Rec de Culip a l'altra banda de la cala...



...per aparèixer en pocs minuts sobre un embarcador fantasma, que forma part les restes d'un païsatge que (per sort) només va existir durant encara no cinquanta anys; les vistes sobre la Badia de Culip són impressionants



La desapareguda urbanització del Pla de Tudela va inaugurar-se al 1962 per iniciativa del Club Mediterranée; fins al 2004, any que va tancar, va estar allotjant milers de turistes en un entorn privilegiat i exclusiu, malgrat la polèmica que va envoltar-lo ja des d'abans de la seva creació. Al 2005 el Ministeri de Medi Ambient va comprar els terrenys i va iniciar el projecte de deconstrucció, que va culminar al 2010 i que ha guanyat diversos premis internacionals per la restauració de l'entorn (info de Viquipèdia).

Tot i això, ja podrien haver-ho acabat de restaurar del tot, eliminant la carretereta que arriba fins al mateix embarcador, a més a més es nota que l'han asfaltat de nou, potser és que la restauració no podia ser perfecta del tot... Continuem doncs cap al Pla de Tudela, ara ja lliure d'edificacions



Les formes que el mar i la tramuntana han donat a aquest tram de costa durant mil·lenis han servit de font d'inspiració a diversos artistes; Dalí va ambientar el seu "Gran Masturbador", entre altres obres, en aquestes roques. Al vial es troben panells explicatius de la similitud entre les pedreses i diverses formes curioses, valgui com a exemple aquest conill



I encara que no recordin cap forma concreta, no deixa de ser un espectacle que tenim davant dels nostres ulls

"Seguint la costa cap avall del Cap de Creus i vers el Port de la Selva, s'hi troba un indret desèrtic, salvatgement mineral, on les convulsions estèrils d'un deliri geològic mineral es troben immobilitzades en la desolació vibrant de ruines de mica". La descripció que Dalí va fer d'aquesta zona al 1934 no pot ser més encertada: no diu res, però ho diu tot.



Així, en uns 20 minuts arribem al Pla de Tudela pròpiament dit, ni resta de bungalows, de terrasses...



És curiós comparar-ho amb la foto aèria de l'IGN de no sé quin any, quan encara estava dempeus el "clubmed"



Finalment deixem enrere aquest punt i ens acostem a Cala d'Agulles



Un camí condicionat amb escales facilita la baixada cap al Rec d'Agulles, suposo que són les últimes restes d'un passat en què bona part d'aquest entorn estava urbanitzat



Una vegada creuat aquest rec, comença una forta però curta pujada i començo a tenir algun petit inconvenient amb la meva orientació: els arbustos i la vegetació cobreixen el terreny i la traça del corriol es fa difícil de seguir, només cal anar amb el GPS a la ma durant uns pocs centenars de metres, més que res per que no semblés que anàvem perduts (tot i que algú s'ho va creure...)

Deixem enrere Cala d'Agulles, no sé com estaria abans amb els edificis al darrere però jo la prefereixo així



Pel que he comprovat després, hi havia un altre corriol per sortir de la cala, més curt, no sé si més fàcil, però en qualsevol cas, poc visible; al cap d'uns 400 m. vaig localitzar-lo gràcies al GPS, i a partir d'una cruilla que gairebé ni es veu vam pujar en direcció a un collet que separa dos barrancs. Des d'aquí, una mirada enrere; el Pla de Tudela se situa darrera les primeres roques, al fons la Punta de Culip



Afortunadament, des del collet ja veiem una antiga pista uns pocs metres més avall, que segueix un rec en direcció a la costa. No és que el sender pel que baixem sigui gaire visible, però ara al menys ja sabem on anar. Els companys entre les roques, baixant del coll



Després de només uns 200 metres de pista ja s'intueix la següent platja, sempre de color blau turquesa: la Cala Portaló



Però abans hem de salvar un altre obstacle inesperat: la pista queda tallada en arribar al Rec de la Mare des Sac; suposo que les crescudes del barranc se l'han anat emportant durant els anys



Cap problema que no es pugui superar amb una petita trepada. I ara sí que tenim Cala Portaló als nostres peus



La pista termina uns metres abans d'arribar-hi, havent de baixar per una mena de tartera prou inclinada que va a parar a l'extrem més oriental de la platja



Aprofitant aquest nou raconet de pau i tranquil·litat, pararem a dinar, quan portem unes 4h15' de ruta



A aquestes alçades de la tarda, ja estava bastant segur de que arribaríem pràcticament de nit. Desgraciadament, no hi havia opció de pujar pel Rec de Portaló (o del Moro), el que ens hauria estalviat una bona volta i l'ensurt que vindrà després; vaig mirar de trobar algun camí que pogués remuntar el barranc, però allò semblava la selva verge. Molt bonic, però impracticable



Ara continuarem en direcció nord-est, amb al mateix panorama anterior: corriol gairebé invisible, vegetació que ho envaeix tot... i uns paisatges brutals. Enrere s'amaga la Cala Portaló; a l'esquerra quedaria el Cap de Portaló, i rere la muntanya següent se situa el Pla de Tudela. Si s'amplia (cliqueu-hi a sobre) es pot intuir, gairebé al mig, la pista per la que hem baixat



Encara que no és gaire evident, al menys hi ha marques grogues i alguna fita que indiquen la direcció a seguir.En passar el següent coll, tornarem a baixar uns metres cap al mar...



...per arribar a l'entrada de Cala Galladera, la més maca i inaccessible de totes



Ara sí que comencen les dificultats. El camí desapareix literalment, s'ha d'anar cap a l'esquerra, amunt, seguint al límit entre les roques i la vegetació, mirant de no perdre el track ni les marques grogues. El mar queda a uns 20 m. a la dreta, i tot i que no hi ha penya-segat, millor no caure. Al cap d'uns 200 m. cal pujar per creuar enmig d'uns pocs arbres, i de seguida s'arriba a un barranc, segurament el tram més delicat del dia, ja que hem de desgrimpar uns pocs metres però, ara sí, amb risc de fer-se mal; és el petit graó que es veu a la dreta, a dalt



De seguida es creua el rec, pràcticament a la mateixa línia del mar, per tornar a grimpar entre les roques i els arbres...



...i tornar a caminar uns metres més per la banda alta, ara més a prop del bosc que de l'aigua. Enrere queda la Punta de sa Sortida des Xiulet i l'Illa del Portaló...



...i sota els nostres peus, la meravellosa Cala Galladera



Encara ens queda un nou obstacle per arribar-hi; més que desgrimpar com abans, aquesta baixada era de les de posar el cul a terra



La pena és que no ens queda gaire temps per gaudir d'aquest paradís, portem unes 6h de marxa i no queda gaire per que es faci fosc; però no em falten ganes per quedar-m'hi una bona estona... Entre els arbres es troba una altra caseta de pescadors, no la vam anar a visitar, però com no crec que estigui en bones condicions



A partir d'aquí tornarem a trobar un sender, bastant més transitable que l'anterior; però quan començàvem a pujar i ja semblava que tot havia d'anar sobre rodes, l'Anna ens va donar un bon ensurt, va ensopegar amb una pedra i va anar al terra, quedant-li el cos al terra i les cames al buit, sobre una caiguda d'uns tres o quatre metres, suficient com per poder fer-se molt de mal si no s'hagués pogut aguantar. Vam aixecar-la i després de recuperar l'alè (crec que tots ens vam quedar blancs) i comprovar que només tenia un petit esginç que no li impedia caminar, vam continuar la marxa, pujant pel dret en un primer moment i després ja flanquejant a l'esquerra, en direcció oest.

Enrera queda la Cala Galladera, última del dia; al mig es veu la sortida del barranc per on hem hagut de trepar i destrepar. Al fons, l'illa del Portaló



Per fi anem apartant-nos de la costa i entrant una mica a l'interior; darrere queda bona part del camí realitzat, des d'un petit punt blanc que es veu dalt de l'última muntanyeta, el far del Cap de Creus



Pujant de mica en mica arribem a un collet, on un pressumpte camí a la dreta baixa a Cala Prona. En un principi, era una opció per si ens vèiem amb ganes d'arribar-nos-hi, però ja estem prou cansats i la nit se'ns acosta. Al coll deixem el Puig de la Sardina a l'esquerra...



...i continuem pel sender, que es va eixamplant, sempre envoltat d'arbustos i vegetació baixa, amb algun tram de bosc, fins que, després de deixar algun altre desviament a la dreta cap a Cala Prona, sortim al final d'una pista. Al fons ja apareix el Puig Palau, en una estona el rodejarem pel vessant oriental



Uns 300 m. més tard trobem el GR 11, que per la dreta vé de (o va cap a) Port de la Selva. El seguim a l'esquerra, mentre recorrem la capçalera del barranc del Portaló, per on, un parell d'hores abans, no hem pogut remuntar



Ara sí que fem via, en un quart d'hora ens plantem al Mas dels Rabassers de Dalt, on deixem la pista (i el GR 11)...



...i pugem per una traça poc visible cap a les runes del mas, rodejant-lo i deixant-lo enrere



Ara haurem d'intentar encertar un nou corriol després de creuar un rec, l'entrada no és gaire visible ja que novament els arbustos envaeixen el terra. Al final el trobem una mica més avall del que pensàvem, i seguim pujant suaument uns 300 m. fins que apareixem al coll situat entre el Puig Palau a l'esquerra i el Puig sa Freita a la dreta, el mateix que vèiem al matí quan començàvem a caminar... Des d'aquí ja s'albira el final de l'etapa; la carretera del Cap de Creus i el coll on hem deixat els cotxes s'endevinen al centre, una mica a l'esquerra



Només ens queda recórrer la capçalera del barranc des Jonquet amb l'última llum del dia, sota la falda del Puig Pení...



...per tornar al lloc d'inici després de més de 8 hores de ruta, gairebé de nit, molt cansats i una mica espantats (alguns més que d'altres), però havent gaudit d'una maratoniana jornada per uns racons espectaculars.