GR 5 (2): Olesa de Bonesvalls - Gelida

Anterior: Sitges-Olesa de B.

Deu n'hi do el que s'ha fet esperar la segona etapa del GR 5, tant sols vuit mesos... Ens tornem a reunir més o menys els mateixos que al mes de maig; el "nucli dur" és el mateix, hi ha algunes baixes i noves incorporacions. Ara travessarem les muntanyes d'Ordal, passant pel poble del què agafen el nom i repetint part de la pujada al Montcau i al Puig d'Agulles que vaig fer mesos enrere, per acabar baixant a Gelida abans de creuar les vinyes de l'Alt Penedès i la Baixa Anoia

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu a sobre per a ampliar-lo


Track a Wikiloc


Perfil i més dades


Ens trobem tots a primera hora d'un fred matí d'hivern a Gelida, on deixem un dels cotxes i fem cap a Olesa després d'un munt de revolts. Poca cosa a veure dins del poble, només hem de buscar les marques blanques i vermelles...



De seguida deixem enrere la població i comencem a caminar entre camps, amb vistes a la Serra de Riés, una de les que conformen l'Ordal i que separa la vall d'Olesa (riera de Begues) de la d'Ordal (riera dels Vidriers)



Anem pujant de mica en mica en direcció a aquestes muntanyes modestes...



...que no agafen gaire alçada ni son gaire espectaculars, però ténen el seu encant; de seguida els camps deixen lloc a un païsatge més àrid, senyal de que ja ens anem enfilant...



...i més quan ja veiem Olesa als nostres peus; al darrere el Puig de la Mola i el Montau, per allà baixàvem en l'etapa anterior



Cap al sud-oest baixa el barranc de la Riera de Begues; al fons, el Montgròs a l'esquerra i la Serra d'Olèrdola més cap al mig; llavors no sabia que no trigaria gaire en enfilar-me per aquelles altures...



Pujant per un ample camí assolim una carena secundària, els Penyalets, que ens portarà cap a la divisòria



Les bones valls d'Olesa i el Massís del Garraf ja vant quedant enrere...



Així, en poc més d'una hora assolim un collet dalt de la Serra de les Planes (525 m. - 1h15), que separa les dues valls principals que retallen aquestes muntanyes



Ara seguim una pista a la dreta, que al cap d'uns 400 m. es bifurca; seguim el trencall de l'esquerra que de seguida canvia de direcció i comença a davallar, envoltada d'un frondós bosc de pins i d'una colla de brètols amb escopeta que es creuen els amos de la muntanya i que volien insinuar que per allà no podiem passar fins que ells acabéssin de divertir-se. No hi ha més remei que creuar algunes paraules no gaire amables per part d'algun d'entre ells, empassar-se les ganes de ficar-los les escopetes per allà on no es pot dir en un blog seriós com aquest, i continuar amb el nostre camí, acostant-nos a la part baixa del barranc



Després de creuar una primera línia elèctrica el GR deixa momentàniament la pista, per creuar-la novament al cap d'uns 400 m., en un altre tallafoc d'una segona línia d'alta tensió; seguim cap a la dreta per un corriol molt agradable enmig dels boscos del Marquès de Camps...



...que en uns deu minuts ens deixa en una pista al costat de la depuradora; continuem a l'esquerra i, passant enfront de l'església de Sant Esteve d'Ordal, ens plantem davant de Can Parellada, a l'altra banda de la N-340 (6,46 km. - 2h05)



A partir d'aquí tornaré a repetir bona part de la pujada cap al Montcau, el Roc Forallac i el Puig d'Agulles del setembre de 2012, tot i que, amb millor criteri que llavors, aquesta vegada no deixaré el GR per anar-me'n a descobrir camins inexistents. Creuem la nacional, contemplant l'enorme masia de Can Parellada...



...i deixem de banda el poblet d'Ordal (T.M. de Subirats), passant davant les casetes de Can Rial...



...per acostar-nos cap al Fondo de Mas Granada, per on vaig baixar aquella vegada. Que no faltin les vinyes, som al Penedès



Can Rial, barri dels afores d'Ordal, queda uns metres a la dreta



En creuar el Fondo, pugem la pista principal per plantar-nos en uns 20 minuts al Maset de Parellada, suposo que una edificació auxiliar del mas principal, aquesta totalment enrunada



Seguim pujant suaument enmig d'una frondosa pineda...



...fins que deixarem un parell de desviacions a la dreta, moment en què la pista s'empina de mala manera, sobretot en deixar enrere el bosc. En una d'aquelles aturades per agafar aire, la pobre Bruixa ha estat a punt de tastar les defenses d'un dels habitants de la zona...



Per sort tot queda en un ensurt; encarem els últims metres fins al desviament a la dreta cap al cim del Montcau (9,5 km. - 3h 10'). Tot i que no hi arribem a pujar, des de la pista també tenim bona panoràmica: enfront, la Serra del Pi de Moió, més o menys per on hem pujat, i al darrera les planes del Penedès



Ordal queda gairebé amagat entre els arbres, a l'esquerra, just davant de la Serra de Riés; al fons el Puig de l'Àliga, ja molt a prop del mar



De seguida canviem de vessant, als nostres peus el Baix Llobregat, enfront tenim Esparreguera (crec), al darrere la zona de Sant Salvador de les Espases i molt més lluny, juraria que la Serra del Moixeró i la Tossa d'Alp, ben carregada de neu



Cap al nord-est, en primer terme Martorell (i el polígon de la Seat, tot sigui dit); enrere les serres de l'Hospici i de Collcardús, i al fons la Mola de Sant Llorenç del Munt a la dreta i la Serra de l'Obac al centre



Ara iniciem un descens ben pronunciat; perdrem alçada ràpidament fins arribar a les runes del Mas de les Comes



La pista tomba a la dreta i ens permet veure les alçades de les que venim; el Montcau a la dreta i el Coll de Montcau al mig



Seguim baixant fins la Font del Noguer, ara el terreny ja és més planer



I en deixar enrere l'ermita de la Mare de Déu de la Salut (s. XVIII)...



...tornem a estar envoltats de vinyes; el Montcau ja queda enrere



De seguida passem per dos importants masos, el primer el Mas Ginebreda (s. XVI o anterior) i poc després Can Rossell de la Muntanya (s. XII)



A partir d'aquí ja deixem enrere les muntanyes d'Ordal i ens endinsem a la plana del Penedès...



...abans de travessar un nou parc natural, alhora una muntanya màgica... Però això serà un parell d'etapes més endavant



Encara baixem uns metres per la pista fins trobar el Torrent de la Vallbardina, on hi ha una escola d'escalada



Ja anem encarant el final de l'etapa, però abans d'arribar a la carretera seguim uns metres el bonic passeig de Cantillepa, envoltat de xiprers a banda i banda



El Castell de Gelida ens dóna la benvinguda, abans d'anar a trobar els cotxes al costat del poliesportiu

Següent: Gelida - Can Parellada

Els Ports: Punta de l'Aigua i el Ventador

Ja fa temps que m'he declarat un addicte dels Ports, no feia ni un més que vam organitzar la KDD del grup de Camins i Senders que ja m'estava tornant a liar... Gràcies a Marta i Pere que em van acollir a casa seva, vaig poder plantar-me a les 8 del matí a Horta de Sant Joan, on m'estaven esperant els "liants" d'aquesta nova trobada a través del facebook

Aquesta vegada l'objectiu és la Punta de l'Aigua; per no pujar i baixar pel mateix lloc farem com una mena de "vuit doble" per anar a conèixer una de les meravelles del massís, el salt del Ventador, pels seus dos vessants. L'altra cara de la moneda és que també haurem de travessar part de la zona devastada pel tràgic incendi de juliol de 2009

Track sobre mapa 1:50.000 de l'ICC
Cliqueu-hi a sobre per a ampliar-lo



Track a Wikiloc


Perfil i més dades


Des de la Farinera d'Horta, en comptes de pujar per la carretera de la Franqueta, baixem per una altra pista sense asfaltar per anar a creuar el Canaletes; 1 km. després del riu, girem a la dreta per una pista més planera fins que trobem el Mas del Fandos, a tocar del Barranc dels Cubars, on deixem els cotxes.

De seguida deixem la pista del Mas de Fandos i comencem a pujar combinant corriol i pista, oliveres i pineda... i per desgràcia molta terra cremada que intentaré evitar, en la mesura del possible. Al fons, la Mola dels Atans ens amaga el nostre objectiu principal



I és que, per una vegada, no tot serà fer cim en aquesta sortida... Continuem ben a prop de la carena fins arribar a una cruïlla on, sota les Roques de Benet, intuïm un barranc molt tancat



Deixem per una estona el camí que puja per anar cap al riu, més guiats per l'instint que una altra cosa, ja que en comptes de buscar un corriol més evident a la dreta vam començar a baixar directament per la roca, cap a la base de la paret...Ens vam complicar la vida una mica, però el resultat no va decebre en absolut



I una vegada a l'entrada del Ventador...



...l'espectacle continua, el barranc es tanca i hem de passar pel tall que ha anat cavant el riu durant milions d'anys



...a vegades baixant el cap i fent pràctiques de contorsionisme; fins i tot apareix alguna bèstia no autòctona de la zona...

(foto de Joan)


...fins que ja no podem avançar més i ens quedem gaudint d'una altra meravella natural dels Ports, el Salt del Ventador. Venien ganes de fer un banyet, potser si no fossim a primera hora d'un fred matí de desembre...

(cliqueu a sobre de les panos per a ampliar-les)


Aquest és el punt on s'inicia el descens del Barranc del Riu Canaletes; es tracta d'una activitat reglada en el Parc Natural dels Ports, i per tant és necessària autorització. De fet, no es permet de començar el descens des de la part alta, dalt del salt, on no es pot arribar directament des d'aquí baix sino donant una bona volta. Nosaltres ens ho deixarem per al final i descobrirem l'altra cara del Ventador hores més tard, quan baixem de la Punta de l'Aigua.

De moment, trobem ara sí la traça de corriol (per on hauríem d'haver baixat) que ens torna al camí principal; a partir d'ara seguirem la carena de ben a prop, tot gaudint de bones vistes sobre la Terra Alta...



...sobre el barranc del Canaletes, la zona on més va afectar l'incendi, i la Muntanya de Santa Bàrbara al darrere...



...i fins i tot sobre una filera de cims nevats a l'altre extrem del país



A sobre nostre tenim el cim secundari de les Roques Cambretes, encara que veient el personal que s'hi congrega, millor no acostar-nos gaire



De seguida assolim el Coll de l'Ereta, cap a la dreta trobem el camí pel que tornarem a la tarda i per on es pot arribar a la part superior del Ventador. Ara ja comencem a veure la Punta de l'Aigua com la proa d'un vaixell (o la popa, no m'aclaro mai) més o menys al centre de la imatge



Des del Coll tenim una curta pujada fins al Pas de la Mala Dona, on haurem de posar les mans en més d'una ocasió



El Coll de l'Ereta des del Pas de la Mala Dona; fins ara havíem caminat per una zona més o menys accessible, on els arbres cremats a l'incendi van ser tallats i retirats



A partir d'aquí travessarem la part més trista i tenebrosa, mentre flanquejem la Moleta



No és una zona gaire extensa, però al menys a mi se'm va caure l'ànima als peus. Menys mal que no triguem gaire en arribar a la carena, on afortunadament les flames es van aturar, i on també ens aturem nosaltres a fer el primer repostatge. Ara la Punta de l'Aigua es veu molt més clara, al mig



Des d'aquí també trobem una bona panoràmica de les muntanyes dels Ports: al mig, la Moleta de les Canals, a la dreta les Puntes de l'Ereta i dels Ganxos. Farem part del descens per sobre de la primera faixa que es veu més a baix, darrera els arbres



Després d'omplir el dipòsit continuem molt a prop de la carena. Trobarem un primer desviament a la dreta cap als 820 m. d'alçada, on apareixen les marques de la travessa dels Estels del Sud, que serà el sender per on després baixarem cap al Mas de Fandos i el Barranc del Magre; uns 400 m. després, i al costat del Mas de les Creuetes de l'Hortalà, un altre trencall ens porta, també per la dreta, al camí que seguirem per baixar de la Punta de l'Aigua, que ja tenim cada vegada més a prop... tot i que s'hi va ficar una branqueta de pi al mig



A l'altra banda del barranc, els impressionants tallats de la Mola dels Atans també inviten a una visita...



...però no ens podrem entretenir més del necessari; ja tenim a la vista el Coll de la Gilaberta, que separa la Mola dels Atans, fora de la foto a l'esquerra, de la Punta de l'Aigua



En deixar enrere el Pou de les Creuetes de Lloà, encetem l'últim tram de pujada fins al coll (945 m.), que també separa el Barranc dels Cubars, que hem anat sobrevolant en la pujada i que ara deixem enrere, amb les imponents Roques de Benet com a punt de referència...



...del Barranc de l'Escudelleta, a la vessant de Paüls, cap a on baixa la travessa dels Estels del Sud; la Vall de l'Ebre i la Serra de Cardó al darrere



Doncs aquí la tenim, només queda l'últim esforç... Tot i que per aquesta banda sembla inassolible



Només cal vorejar la primera paret de roques per la dreta i després pujar pel dret cap a l'esquerra



Punta de l'Aigua (1.093 m.), després de tres hores i tres quarts de pujada



Com gairebé sempre que he pujat per aquí, l'estat del cel no és el millor per gaudir de les meravelloses vistes (però al menys no fa vent): la Mola d'Atans, amb les Roques de Benet gairebé amagades a l'esquerra



Barranc de l'Escudelleta, coronat per la Mola Grossa; al darrere la Vall de l'Ebre i gairebé amagada per la boirina, la Serra de Cardó



Barranc de Paüls, amb els cims del Montaspre darrere: la Coscollosa a l'esquerra, Tossal del Mig al centre i la Mola Carrascosa a la dreta



Molt difuminat, s'arriba a veure el Delta de l'Ebre i el mar, al fons



I un mar de muntanyes que sembla que no s'acabi: els Ports



Després d'una ràpida visita al cim secundari per una afilada cresta, ens posem novament en marxa. Comencem a baixar entre els arbres, al peu de la paret a on vé a caure la cresta; allà dalt queda...



Voregem la Punta de l'Aigua primer per l'oest i després pel sud, fins arribar a una trepada que ens farà tornar a guanyar la carena



I ja deixem enrere la mole rocallosa de la Punta de l'Aigua



La part més alta és molt pelada, no m'estranya, amb la ventolera que acostuma a caure. Continuem per la carena, passarem breument al vessant oriental fins arribar al Coll de l'Avenc, al darrere de la primera punta



A partir d'aquí ja deixem la divisòria i perdem uns metres envoltats pels arbres; encara farem una aturadeta junt al Pou del Vacarissal mentre esperem a Joan, que ha perdut el polar... Em recorda a no sé quí...



Un cop recuperats el polar, Turronero i Turronereta que l'ha acompanyat, creuem la torrentera i remuntem uns metres cap a l'oest, per trobar el pas per on retallarem la Faixa de Mossèn Pere; la Punta de l'Aigua ja ens observa des de l'alçada



També la Mola d'Atans, que ara queda a l'altra banda del barranc



Tornem a baixar i retrobem el camí de pujada al Mas de les Creuetes de Lloà, completant així el primer bucle. Ara tornem a tenir al davant les Roques de Benet, amb la Serra d'en Cardona a la dreta i el Coll de la Terra al mig; al darrere, les Gronses



Continuem uns 400 m. fins arribar al següent desviament, on tombarem a l'esquerra, seguint els Estels del Sud, per acostar-nos al Mas de Fandos, passant primer pel Mas del Capellà, tots dos en runes. Aquí parem gaudir de la tranquil·litat d'aquests paratges, de les vistes cap a l'Estret de la Canaleta i de la truita de carxofa de Turronero...



Amb els estomacs degudament recuperats, continuem barranc avall seguint els estels blaus. De seguida arribem a l'Estret del Botet, que per sort baixa bastant sec; un corriol a l'esquerra permet vorejar-lo en cas de crescuda



Ja han perdut un altre euro? Ui no... són les restes d'una antiga carbonera



Poc abans d'arribar al Coll de la Barca, el camí dels Estels del Sud es desvía a l'esquerra per remuntar cap al Coll de la Terra, en direcció a Besseit; en aquest coll deixem enrere la Vall del Magre...



...per a acostar-nos a una altra vall que ja coneixem, coronada per les Roques de Benet



Encara haurem de continuar pujant uns 400 m. en direcció al Coll de l'Ereta, enfront ja veiem el camí per on hem pujat unes hores abans



No triguem gaire en trobar un corriol a ma esquerra entre els arbres, que aviat es confon amb el curs d'un barranc...










...i que de seguida ens porta novament al Ventador, uns pocs metres a sobre d'on hem estat aquest matí




El mateix salt del Ventador, des de la part superior. És evident que l'única forma d'arribar a la part inferior sense mullar-se, és donant la volta pel Coll de l'Ereta, tot i que només hi ha uns metres de diferència. Només recordar que està prohibit el rapel des d'aquí dalt

(foto de Josep Lluís)


Des de dalt el tall que ha fet el riu a la roca encara és més impressionant



No ens podem distreure gaire, ja que ens queda poca estona de llum. Tornem al camí principal, tornem a la zona cremada i tornem cap al Coll de l'Ereta



De nou sota el Pas de la Mala Dona, ara ja baixarem pel mateix camí de pujada



I ja a les últimes hores del dia, el sol va tenyint de malva les parets de la Punta de l'Aigua i la Mola d'Atans



No ens sobrarà gaire llum, tornem als cotxes quan el dia ja termina...