Abans de començar, comentar (modèstia a part) que porto més de 300 entrades al blog, milers de quilòmetres als peus, alguns centenars de cims, senders GRs i PRs, rutes de tots colors... Doncs el litoral del Jaizkibel supera de molt tot el que he vist fins ara. Valgui com a prova que m'ha quedat de llarg l'entrada més extensa en 8 anys del blog.
Ja n'havia vist algun reportatge que m'havia fet venir ganes de visitar-lo (sobretot a Mendiak) però la realitat va deixar en ridícul qualsevol expectativa: encara no he pogut trobar paraules per poder explicar el que es pot arribar a veure i a sentir davant d'aquesta joia geològica. Expressions com espectacular, extraordinari, increïble, d'un altre planeta... es queden curtes sens dubte.
El dia després de l'Euskalçotada vaig poder saldar aquest compte pendent, ja que vaig tenir un intent frustrat al 2010, quan unes inoportunes ampolles als peus em van fer renunciar a última hora, precisament en una altra KDD de Mendiak. Aquesta vegada ho teníem tot a favor: el temps es va posar de part nostra,el Cantàbric es va vestir amb les seves millors gales i sobretot, la companyia va ser d'autèntic luxe. I molt em sembla que, encara que Miranda i Txemi ja s'ho coneixien prou bé, es van quedar igual d'impressionats que jo...
Si bé no és una ruta llarga, a Jaizkibel les distàncies no compten; anàvem fent fotos com a bojos, i encara ens hauríem estat més estona tractant d'enregistrar cada record, cada pedra, cada roca, cada onada... Fins al punt que em vaig quedar sense bateria i vaig haver de fer les últimes fotos amb el mòbil. Cal tenir en compte que es camina arran de mar un bon tram, per sobre de les pedres i amb alguna sorpresa entre les roques; per tant, millor no anar en dies de pluja o boira, o amb la mar molt alterada; també és poc aconsellable l'època més calorosa (de maig a setembre més o menys) ja que llavors el ramat pasta lliurement i pot infestar de paparres els prats o les falgueres.
Ja n'havia vist algun reportatge que m'havia fet venir ganes de visitar-lo (sobretot a Mendiak) però la realitat va deixar en ridícul qualsevol expectativa: encara no he pogut trobar paraules per poder explicar el que es pot arribar a veure i a sentir davant d'aquesta joia geològica. Expressions com espectacular, extraordinari, increïble, d'un altre planeta... es queden curtes sens dubte.
El dia després de l'Euskalçotada vaig poder saldar aquest compte pendent, ja que vaig tenir un intent frustrat al 2010, quan unes inoportunes ampolles als peus em van fer renunciar a última hora, precisament en una altra KDD de Mendiak. Aquesta vegada ho teníem tot a favor: el temps es va posar de part nostra,el Cantàbric es va vestir amb les seves millors gales i sobretot, la companyia va ser d'autèntic luxe. I molt em sembla que, encara que Miranda i Txemi ja s'ho coneixien prou bé, es van quedar igual d'impressionats que jo...
Si bé no és una ruta llarga, a Jaizkibel les distàncies no compten; anàvem fent fotos com a bojos, i encara ens hauríem estat més estona tractant d'enregistrar cada record, cada pedra, cada roca, cada onada... Fins al punt que em vaig quedar sense bateria i vaig haver de fer les últimes fotos amb el mòbil. Cal tenir en compte que es camina arran de mar un bon tram, per sobre de les pedres i amb alguna sorpresa entre les roques; per tant, millor no anar en dies de pluja o boira, o amb la mar molt alterada; també és poc aconsellable l'època més calorosa (de maig a setembre més o menys) ja que llavors el ramat pasta lliurement i pot infestar de paparres els prats o les falgueres.
Track sobre mapa 1:50.000 de l'IGN
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
Vam sortir de Donosti en dos cotxes cap al Jaizkibel; vam deixar un al final del trajecte, el bar del caserío Justitz (cap al km. 13 de la carretera de Lezo i Pasai-Donibame a Hondarribia, hi ha un desviament indicat) i vam tornar amb l'altre a l'inici, al km. 8,5, més o menys a la vertical del cim principal del massís, on hi ha el Fort de San Enrique. No hi ha un aparcament sino més aviat un sortint de la carretera on hi caben dos cotxes a molt estirar. Tornem enrere uns 200 m. i ens desviarem per un corriol senyalitzat que en primer terme condueix al monument "La unión de los Pueblos" de Mendiburu, més conegut com El Huevo Frito per raons òbvies
(foto de Txemi)
Si és que només per gaudir d'aquestes vistes ja val la pena d'arribar-s'hi: s'hi albira bona part del litoral basc, des de la sortida del port de Pasaia en primer terme fins al Cap Matxitxako, ja a Biscaia, desdibuixat per la boirina
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
Cap a la dreta baixa el barranc de Gastarotz, en una estona baixarem fins la seva desembocadura
Però el nostre camí anirà cap a l'esquerra (oest) entre pastures, de moment res no permet intuir l'espectacle que ens espera arran de mar
He dit res? Bé, només deixar enrere l'escultura ja ens trobem un petit aperitiu, per anar fent boca
Creuem la Talaia Bidea, la ruta que recorre el massís a mitja alçada, i seguim avall pel llom d'una petita carena fins trobar una pista. A l'esquerra, amagat entre els arbres, es troba el caserío Gaztarrotz, tot enrunat
Continuem davallant, ara entre els arbres...
...i travessant una curiosa rasa al mig del bosc. No serà l'element geològic més destacable del dia
Ja deixem enrere els arbres i la part alta de Jaizkibel...
...i ens dirigim a la nostra trobada amb el Cantàbric
Ens trobem amb el camí del litoral, que ve de Pasai Donibane; el seguirem a la dreta per conèixer el sector central, el més espectacular del litoral de Jaizkibel. De moment anem trobant alguns blocs de roca que semblen haver caigut de la muralla pedregosa
Mirant cap a les seves entranyes ja ens comencen a sorprendre les figures que s'hi formen al seu interior
A partir d'aquí caminarem un bon tram arran de mar, per la platja pedregosa de Tximistakurratua; geològicament parlant, per la rasa litoral, formada per l'erosió de les marees a la base de la muntanya
Hem tingut sort: la marea està baixa i el mar està mogudet. Les nostres càmeres comencen a disparar mirant de copsar el batre de les onades sobre les roques
I així, de cop i volta, com qui no vol la cosa... Ahivalahostia!!!!!! I això què és????
El primer plat està servit; m'agradaria tenir coneixements de geologia per poder arribar a entrendre "això"...
...perquè fins ara no li he trobat cap explicació...
...ni tant sols paraules per poder descriure-ho
Parlant clar: per flipar...
...tant per fora com per dintre
Però no sóc jo l'únic, eh? Em sembla que els meus dos guies s'ho estan passant d'allò més bé
I de l'entorn que ens envolta, doncs tampoc ens podem queixar: Cantàbric pur i dur. I pensar que aquí es volia fer un macro-port de mercaderies... Per sort, s'ha quedat en un malson
Però no ens podem distreure gaire, perquè en una d'aquestes se't pot empassar la terra, o el mar... o tos dos
Foto de Txemi per poder comparar les dimensions de l'esquerda; en altres circumstàncies, la marea pot arribar a omplir-la del tot... I no és la única de per aquí, ni la més gran
Avancem encara uns metres fins que ens veiem obligats a deixar la Tximistakurratua...
...en arribar al Cap de Gaztarrotz o Punta Ixkiro
Ara haurem de guanyar alçada per poder evitar aquest estimball, però tornarem a baixar per la vall de Labetxu o dels colors, i continuar després en direcció al Cap de Turroia, a l'esquerra de tot
En aquest cas haurem d'anar per la part superior dels torrons. La vall dels colors, dita així per les diferents tonalitats de les roques, baixa pel mig
Hem de pujar uns metres per una pineda fins trobar un pas en la paret
Aquesta mena de canal, equipada amb una corda, s'ha de baixar amb atenció. El mur vist des de sota, l'hem anat resseguint per dalt
Ara per terreny més amable ens acostem al fons de la vall
Amb una mirada cap a l'altre vessant, ja podem intuir per què se li diu "la vall dels colors"
Contràriament al que estic acostumat per prop de la Mediterrània, aquí les regates que recorren els fons dels barrancs baixen carregades d'aigua encara que tinguin pocs centenars de metres de recorregut; fins i tot formen boniques cascades
Ja estem a tocar de la riera, gairebé on aquesta s'ajunta amb el mar
Una mirada de més a prop cap a les roques de l'altre costat, que amaguen una altra tanda de formacions espectaculars
Però abans, anem a examinar aquella roca solitària...
Un altre bon exemple del que podem trobar a Jaizkibel
Curiosament, estan més erosionades per dintre que per fora. I les formes que fan, aquesta arquitectura interior... Jo no sé com definir-ho
Una vegada feta la visita ens acostarem ara sí a creuar el torrent...
...no sense aturar-nos abans per contemplar la base sobre la que es recolza la roca anterior...
...així com les sorpreses que amaguen per dintre...
...preludi del que trobarem a partir d'ara
Ara sí, un quart d'hora després d'haver-hi arribat, creuem la erreka
Però encara se'ns escapa la vista cap a les parets dels turroia
No arribarem a la banda més colorida, més propera al mar, sino que haurem de remuntar uns metres; de mica en mica ens acostem al que promet ser un altre indret màgic...
...i un cop allà, les càmeres tornen a treure fum
No només el conjunt és meravellós, és que qualsevol detall de l'interior crida l'atenció
Repeteixo: per flipar...
...en colors...
Alguna sembla que s'hagi desmoronat per dins
Detalls de l'interior
Però jo millor callo i deixo contemplar
Diria que estan igual d'absorts que jo, per bé que ja s'ho coneixen
Detalls diversos
A aquest li podríem dir "l'ull que tot ho veu"...
I aquest... Inspirador del logo de la Wolkswagen?
Més formes capritxoses...
Amb detall
En fi, no ens podem quedar eternament, tot i que ens agradaria... Tornem a agafar el camí, des del qual veiem l'altra banda del barranc, al fons el Cap de Gaztarrotz
Ara anirem elevats uns metres damunt del mar i la rasa mareal, per sobre dels torrons, més o menys com al vessant contrari
En aquest tram ens entretindrem més amb les onades i el seu trencar sobre les roques
És la repetició d'aquest trencar, durant milions d'anys, que ha anat conformant aquest paisatge únic al mon
Però l'espectacle geològic continua: hi ha roques per donar i per vendre, de formes gairebé irreals...
És la zona coneguda com el Laberint, salpicada per tot arreu d'aquestes escultures naturals.
Curiosament, presenten l'erosió més acusada per costat que dóna al sud
Entremig de tanta pedra i quan ningú no s'ho esperava, apareixen les reines d'aquests paratges
Els seus dominis tenen bones vistes al mar
En l'estona que portem per aquí ja anem notant com puja la marea; ara ja arriba a ocultar bona part de la rasa litoral
I mentrestant seguim sortejant aquests monuments geològics; la pena és que no tenim temps per mirar-los tots
Però sí els que estan més a prop del sender; aquesta sembla que se'ns vulgui menjar
Alguna també es pot visitar per dintre...
I no ens estarem de fer-hi una ullada
Una altra sessió de formes impossibles
N'hi ha per tornar-se boig
Fins i tot ja començo a veure hobbits dins les pedres...
En fi... Seguim caminant, que no acabarem mai
Si total n'hi ha per tot arreu...
...cada una més rara que l'altra
Després d'aquest tram ens endinsem un moment en el bosc per evitar el Cap de Turroia; baixem a un petit barranc, de dimensions més reduïdes que el de Labetxu; només hi cau un raig d'aigua
Resseguim uns metres el barranc per dirigir-nos a un altre dels plats forts del dia; de seguida trobem dues curiositats més...
...que ràpidament van augmentant en nombre i en mida...
...per acabar convertint-se en unes "habitacions" obertes en plena costa del cantàbric
Per dintre, també plenes de colors, detalls i curiositats
Aquesta té finestretes amb vistes al mar...
...diverses tonalitats de blancs i ocres...
...i les característiques vetes que aquí forma l'arenisca
Potser algun dinosaure va pondre aquí un ou
Més vetes i formes rares...
I de cop i volta m'emporto la sorpresa: només havia vist les dues primeres cavitats, però la més gran queda amagada. Aquesta rep el nom de "la Concha" o la suite
Sense comentaris...
Aprofitant les vistes de luxe que tenen les habitacions cap al Cantàbric, parem a dinar una mica. No gaire temps, ja que portem tres hores i mitja i no hem fet ni la meitat del recorregut
Foto de grup (de Txemi) a la Concha
Així que deixem les habitacions i continuem pel corriol guanyant alçada de mica en mica; el Cap de Turroia queda amagat rere la Concha
Però no s'ha acabat l'espectacle, no...
...aquí n'hi ha per tot arreu...
Així arribem a un altre balcó, aquest sobre el barranc Erentzin. A l'altra banda hi baixa una pista des de la carretera, suposo que està tancada al trànsit. A partir d'aquí ja pot ser més normal trobar-se amb gent, nosaltres no vam veure ningú gairebé fins al final
A sota, la "ría" que forma la erreka; després continuarem un tram pel bosc fins la Playa de los Fósiles, al final dels arbres
Vist des de dalt pot semblar difícil de superar, però a l'igual que al barranc de Gaztarotz, hi ha un petit corriol que baixa. Encara tenim temps d'entretenir-nos amb més roques caòtiques...
...o amb algun contrallum...
Una altra vegada les pedres no deixen de sorprendre'ns
Nous detalls per tot arreu
Si Dalí hagués conegut el Jaizkibel en comptes del Cap de Creus, no se si hauria acabat pitjor del que ja estava (i sense desmerèixer el Cap de Creus, que li tinc molt de carinyo)
A partir d'aquí em vaig quedar sense bateries i vaig haver de tirar de mòbil, ho sento per la qualitat de les fotos... Però no per la de les pedres, que no baixa
Una vegada al barranc creuem la regata Erentzin
El vessant del barranc que acabem de baixar, no és difícil però pot tenir algun punt relliscós
Tornem a terreny estable, travessem el bosc i ja tenim de nou el Cantàbric a tocar. Al fons la Punta Akarle o Erentzin
Després d'aquest descampat entrarem a l'última àrea destacable en quant a pedres
La Playa de los Fósiles
Aquí fa la impressió de que els fòssils sorgeixin de dintre la roca, tant de la paret...
...com del mateix terra
Però no són "fòssils" tal com els coneixem sino paramoudras, que també tenen un origen fòssil. De fet, encara no se sap del tot d'on provenen
Es pot trobar aquest tipus de fenomen en altres indrets del món, però per les seves característiques, pel seu estat de conservació i per les formes que agafen els paramoudras, resulten únics a nivell mundial
Un dels "fòssils" vist de prop
Me pareció ver un lindo gatito...
Per desgràcia no podem conèixer la part central de la platja, la marea ha anat pujant i ens impedeix el pas
Hem de continuar uns metres per un dels camins que arriben des de la pista; en teoria hauriem de pujar fins aquesta i seguir-la a l'esquerra fins trobar un altre trencall que torna a baixar després d'uns 500 m. Però com que anem justos de temps, ens fiquem bosc a través, creuant el barranc una mica de qualsevol manera i sortint al camí que baixa des de la pista cap a l'extrem oposat, sense poder baixar-hi per culpa de les onades
A partir d'aquí ja deixem enrere el gruix de l'espectacle geològic, tot i que seguirem trobant roques; ara anirem planejant prop del mar i pujant i baixant alguna cala aïllada on gaudirem d'un altre tipus d'espectacle
I és que, si no havia vist mai alguna cosa semblant a la geologia de Jaizkibel, tampoc havia gaudit fins ara del Cantàbric en plenitud de facultats, per dir-ho d'alguna manera
No com podria estar amb un temporal , ja que no ens hauria deixat arribar ni tant sols a la costa, però sí prou mogut com per veure la força amb que baten les onades
Llàstima de la càmera... Poso una foto de Txemi que li fa més justícia que les meves
Però el millor record és el que queda dins
Anem gaudint també de la caiguda del sol sobre el mar...
...i de les parets dels penya-segats: la Punta Biosnar
Encara ens queda una estona, però ara el camí és més amable
Seguim trobant noves cales...
...en les que de ben segur prendríem un bany en una altra època...
La punta Biosnar va quedant enrere
També trobem petits estanys d'aigua dolça formats pels torrents pocs metres abans de vessar al mar
Més pedres foradades, però ara ja no ens podem aturar
Últimes mirades sobre la força del Cantàbric...
...poc abans de que se'n vagi el sol
La darrera part del trajecte ha estat bastant concorreguda, aquesta és potser la zona més accessible i fins i tot es pot baixar en vehicle gairebé fins al límit dels penya-segats. A nosaltres només ens queda l'última pujada per arribar al bar Justitz, on ens espera el cotxe, després d'una jornada plena d'emocions inoblidables
Una vegada més, mila esker a Txemi i Joana
