Una de les que tenia pendents des de feia mil anys, una meca de l'excursionisme català (i de l'escalada) que no havia pogut visitar encara, un d'aquells paisatges tan característics i que tantes vegades ha sortit fotografiat a tot arreu, el típic lloc on havia estat gairebé tothom menys jo... I una altra sortida amb els amics de Camins i Senders del Facebook que em va permetre de treure'm aquesta espineta que tenia clavada. A més a més teníem l'alicient de recórrer un dels "Caminos Naturales" del Ministeri de Medi Ambient acabat d'inaugurar, que uneix novament les dues ribes catalana i aragonesa de la Noguera Ribagorçana; i pel que vam veure, sí que és prou espectacular, però de natural en té ben poc.
Cliqueu a sobre per a ampliar
Track a Wikiloc
Perfil i més dades
(Tant el track com el perfil recullen únicament el tram de la Pertusa al pont penjant, Montfalcó i Santa Quitèria, ja que al tram del Congost el senyal del GPS desapareix)
El punt de sortida és a l'aparcament de la Pertusa, al final de la pista que vé de Corçà (Àger, Noguera). Com que hem quedat a les 8 del matí, vaig a passar-hi la nit; i per una vegada que sóc puntual, són els demés que arriben tard... Així em vaig entretenint i la càmera va escalfant motors. Per començar, tinc la sort d'enganxar un petit banc de boira a sobre del Pantà de Canelles
En quant arriben els companys, després de les presentacions i salutacions, ens posem en marxa amb una ràpida visita a l'ermita de la Pertusa (s. XII), situada al penya-segat, on comença a tocar el sol. A l'altra banda de l'embassament se situa l'ermita de Santa Quitèria, el nostre objectiu, però per arribar-hi haurem de donar una volta important...
Vista des de la part del darrere de l'ermita cap al pantà, on encara queda una clapa de boira. La veritat, és un mirador privilegiat...
...ja que més o menys del mateix lloc podem endevinar pràcticament tot el recorregut previst, anant per la dreta fins l'entrada al Congost de Mont-rebei, on se situa la nova pasarel·la, per pujar des d'aquesta fins a Montfalcó i Santa Quitèria, a l'esquerra
(cliqueu sobre les panos per a ampliar-les)
Tornem a l'aparcament, la pista d'accés es converteix en un ample camí (GR 1) que comença planejant uns 150 m. per sobre del pantà, per baixar després a creuar el Barranc de la Pardina, passant pel Mas del mateix nom, tot enrunat
A partir d'aquí recuperarem amb escreix el desnivell que acabem de perdre...
...ja que hem de remuntar fins la Serra del Mill, a sota mateix de la cinglera
Les aigües de l'embassament queden a l'esquerra, a baix, ara mirant cap al sud; a un cantó i un altre, els penya-segats sobre els que se situen les dues ermites
En arribar al Pas del Mill ja comencem a endevinar l'espectacle que se'ns ve a sobre...
...i tenim la primera visió (gairebé) completa del Congost de Mont-rebei
Aquí ja acabem el primer tram de pujada, ens aturem una estona per reposar energies i continuem en direcció al sostre que s'endevina entre els arbres...
El Mas de Carlets, una antiga masia reconvertida en refugi lliure
A partir d'ara anirem davallant suaument per un bosc molt agradable...
...cada cop més a prop del que semblen les portes del mateix infern...
...fins que trobem la cruilla del nou "camí natural", intuint ja cap a on ens porta: baixarem a creuar el pont penjant sobre el tram més estret, el Congost del Seguer, per remuntar sobre la cinglera fins que trobem el primer tram d'escales, que destaquen a la dreta de la paret
Per això que dir-li "camí natural"... No estic del tot segur de que "això" sigui el pas més "natural" per superar la muralla rocallosa, però vaja...
A la cruïlla deixem el GR que enfila cap al Congost, ja tindrem temps d'anar-hi a la tarda. Baixem pel nou camí, que segons els plafons explicatius, recupera l'antiga connexió entre Catalunya i Aragó que es va perdre a la dècada dels 60 del segle passat, amb la construcció de l'embassament. La baixada sembla poc menys que un parc urbà, una mena de barana acompanya bona part del camí (totalment innecessària i inútil, al meu entendre) i alguns graons, d'aquells fets amb troncs atravessats, entorpeixen el pas molt més que no ajuden. En fi, que si no ens posem a criticar-ho tot, podem gaudir de les meravelloses vistes que ens ofereix aquest camí naturalíssim cap a les profunditats del Congost de Mont-rebei
La paret d'Aragó no es queda curta, els seus contraforts ens esperen a l'altra banda
Però per arribar-hi hem de travessar la primera "naturalitat": el pont penjant sobre el Congost del Seguer. Aviam, fins aquí trobo lògic que s'hagi de construir un pont per creuar el pantà i així recuperar l'antic pas entre una riba i l'altra; però la resta de la parafernàlia trobo que està bastant de més
En tot cas, aquest pont permet unes vistes excepcionals, que abans de la seva construcció no es podien gaudir, tant cap al tram final del Congost de Mont-rebei...
...com cap a la cua de l'embassament, bastant brut degut als aiguats que acabaven de caure dies abans pels cims de l'Aran i l'Alta Ribagorça
I tot i ser metàl·lic, es belluga força... Sembla que l'Àngels no ho acaba de tenir clar del tot
Un cop a la riba aragonesa, trobem el nou camí que s'enfila uns 100 m. pel costat de la paret de l'Obaga Estremera, que tanca pel sud el Barranc del Seguer
Vistes cap enrere, el tram que hem remuntat des del pont, que queda amagat rere les roques. A l'altra banda es veu el camí que baixa des del GR
I cap al sud, una bonica vista del pantà, amb la curiosa instal·lació "totalment natural" que vam acabar batejant com a "andròmina"
Aquí estem, comença el primer plat fort del dia. I no per esforç, sino per emocions
El corriol segueix per baix, un cop havent perdut de cop uns 50 m. de desnivell
Totalment enganxada a la paret, "l'andròmina" no permet l'encreuament de dues persones més que en comptades ocasions
La veritat, és prou espectacular, ara bé, la seva utilitat és prou discutible
Vist així més de costat s'aprecia les estaques de fusta sobre les quals descansa l'estructura... I jo no entenc gaire del tema, però molts dubtaven de la seva fiabilitat passats uns anys
Ja tornem a ser de peus a terra, ara el camí va flanquejant en un primer moment, degudament protegit per les baranes de dubtosa utilitat, deixant enrere el Congost
Ara ja veiem la vessant catalana des de l'altre costat de l'embassament
I de seguida ens trobem amb el segon plat...
...potser no tan vertical, salven una diferència d'uns 30 m...
...però igualment espectacular
Un cop a sota del cingle el resseguirem cap al sud-oest per la seva mateixa base...
...fins que ja trobem un camí una mica més "normal", envoltat pel bosc...
...que en un quart d'hora ens porta davant les runes del Corral de la Vinya
Seguim remuntant, entre els arbres intuïm el camí que hem recorregut unes hores abans
En creuar el Barranc de la Serra l'ambient es torna més humit i la pujada més acusada
Menys mal que de seguida trobem la Font de Montfalcó, on alguns aprofitarem per remullar-nos
(foto d'Eulogio)
De seguida arribem a Montfalcó, però abans de dinar caminarem uns 10 minuts més per un corriol que puja al nord de la carena...
...i que ens deixa al peu de la preciosa ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifaci, del s. XI...
...tot i que restaurada diverses vegades...
Més bonica encara, si cap, la vista des de l'ermita tant cap al Pantà de Canelles...
...com cap al Congost de Mont-rebei
De tornada dinem a l'alberg de Montfalcó, únic edifici habitat d'aquest petit nucli; baixem pel mateix camí cap al pont sobre la Noguera Ribagorçana, i lògicament passem de nou per "l'andròmina"
Potser de pujada no impressiona tant, ja que no ens fixem gaire en el pati que tenim a sota
Superats els dos trams, només ens falta creuar el riu per dirigir-nos a l'altre plat fort de la jornada...
...i es que, el miris com el miris, això sí que és impressionant i totalment "natural"
Del pont penjant remuntem fins a la cruilla amb el GR 1
Les parets es van tancant cada cop més, tant la catalana...
...com l'aragonesa...
...i el camí no pot més que passar excavat per dintre de la roca. Encara que sembli molt estret, no ho és tant i es pot passar sense perill; això sí, sense fer tonteries
I aquí el tenim
Per fi en un dels indrets més típics de l'excursionisme a Catalunya
Per l'anada vam escollir el camí superior, més habitual; a sota queda l'inferior, que alguns farem servir per la tornada, que a vegades queda inundat per les aigües i que és més perillós degut a la possible caiguda de pedres
Quan no es pot passar per fora, cap problema: es forada la roca
En poca estona l'acabem de travessar i arribem a la sortida, de fet el tram del congost és ben curt, no arriba a 1 km.
La majoria dels companys tornaran pel mateix lloc, però uns pocs decidim seguir fins al desviament del camí inferior...
...i malgrat l'advertiment de caiguda de pedres, ens decidim a conèixer el congost des d'un altre punt de vista; en un principi no sembla haver-hi gaire diferència...
...però de seguida ens veiem encara més encaixats...
...i és que tenim el riu a tocar
És molt relaxant tenir l'aigua tant a prop...
...i fins i tot podríem fer un banyet, però encara ens queda un llarg camí de tornada
...així que enllacem novament amb el camí superior, deixant enrere el congost...
...i ens disposem a desfer el camí que hem recorregut fa una estona; al fons s'endevina la silueta del pont penjant, al Congost del Seguer
Poc després trobarem -per tercera vegada avui- la cruïlla de Montfalcó, seguirem pel GR desfent ara el camí del matí; però al refugi del Mas dels Carlets ens trobem amb els companys que han sortit abans que nosaltres, a punt d'emprendre la marxa després d'una aturada per descansar i... fins i tot per dutxar-se!!! Sí, si, han descobert un parell de mànigues que fan les funcions de dutxes, amb les seves cortines i tot... Així que no ens ho pensem dues vegades i ens fem una remullada, ja que la calor ha estat apretant durant tot el dia
Un cop ben refrescats tornem al camí, refent les nostres passes del mateix matí i acomiadant-nos de les parets del Montsec i de la Serra del Mill...
...per arribar poc després als peus de l'ermita de la Pertusa, on acaba un dia ple de muntanya, de parets, de paisatges i de bona companyia
