Estadisticas web

GR 7: Xera - Estación del Rebollar

Anterior:
Benagéber - Chera


Último capítulo (por ahora, 2016) de mi periplo anual por el GR 7. Después de la jornada maratoniana de ayer, hoy compenso con una más corta que me permitirá llegar a casa por la noche. Dejando atrás la comarca de los Serrans, entraré un momento en la Plana de Requena y Utiel, que espero continuar al año siguiente.

En este tramo me encontraré con el mismo problema que el día anterior: una finca corta el itinerario del GR por todo el morro. Al menos aquí no hace falta saltar vallas y sentirse delincuente, pero los propietarios (por cierto, una sociedad propiedad de una prima de un tal Juan Carlos... de cuyo apellido no quiero acordarme) han hecho todo lo posible para impedir el paso.

Aparte de eso, el trazado se puede dividir en tres tramos: el Barranco del Reatillo, la ascensión a la Casa de Mari Luna (dentro del recinto "prohibido" y posterior descenso por la Rambla de los Tocares; y el último tramo de llano antes de llegar a la estación. Obviamente se puede continuar, pero pasada la aldea del Rebollar no hay ningún alojamiento en los siguientes 50 kms., a menos que algún día reabra el albergue de Mijares.

Track y más datos en Wikiloc


Por suerte me puedo ahorrar los primeros 3 kms. extras que ayer hice en sentido inverso por carretera, ya que cojo el autobús de Chera a Requena a primerísima hora de la mañana  El conductor me deja en el cruce del Reatillo y aquí me pongo a caminar entre olivos y almendros...



...intentando adivinar por dónde voy a ir en pocas horas, bajo el Alto del Tejo



Por lo pronto, en media hora ya tengo a la vista la aldea del Reatillo



Antes de llegar, cruzo el río que el día anterior seguí durante un buen trecho y que da nombre a la aldea



Totalmente desierta, salvo los perros que se oyen por todas partes. Parece más un lugar de segundas residencias



Pertenece al núcleo de Siete Aguas (a 15 km.) y según Wikipedia, está abandonada desde los años 80. Destaca la iglesia y adosada a ésta, la antigua escuela



Salgo por el vial asfaltado que viene de la carretera de Requena a Chera...



...mientras me voy acercando a la Sierra del Tejo, por donde se interna el GR en un corto pero problemático tramo



Desde la salida del Reatillo no había visto marcas de GR y me iba guiando por el track de Manuel; es más, como ésta había unas cuantas



 Pero es que, poco después de dejar la Casa de las Canales...



...me desvío por un camino poco visible a la izquierda que baja a cruzar de nuevo el río...



...y al empezar la subida, una sorpresa ya conocida pero igualmente negativa. Como en la finca del Valiente en la etapa anterior, el ayuntamiento también ha aprobado la recuperación del camino para uso público tras las numerosas quejas recibidas; pero al menos al menos aquí se puede pasar por el lado sin sentirse un delincuente



Como anécdota, el anterior gobierno de la Comunitat Valenciana prefirió cambiar el itinerario del GR (dando una vuelta por el collado del Raidón hasta muy cerca del núcleo de Siete Aguas) antes que tener problemas con la propiedad de la finca, en la que se mezclan apellidos ilustres (parece que hay una tal Borbón de por medio...)

Una vez superado este obstáculo, voy dejando ya el Reatillo por debajo; al fondo el Burgal y la Hoya, junto a Chera, esconden por debajo el pantano de Buseo



El camino va subiendo entre matorrales por las laderas de la Sierra del Tejo, que supongo fue arrasada por un incendio años atrás



Del otro lado hay una pista que remonta el barranco de los Tocares, afluente del Reatillo; aunque ignoro si también está vallada, podría ser una alternativa -y más corta- para evitar problemas con la propiedad de la finca



En la otra vertiente del Reatillo, la Sierra de Cinco Pinos; por ahí andaba yo ayer



El barranco del Reatillo desde más arriba... A la derecha se adivinan las casas de Chera



Me voy metiendo poco a poco en el Barranco del Pilán...



...junto al cual ya van apareciendo árboles, principalmente encinas y pinos



Incluso sorprende ver una pequeña balsa en medio de este secarral



Parece ser el Manantial del Pilán, donde nace el torrente que más abajo verterá al Reatillo. Por encima, el Alto del Tejo



Al llegar al manantial me desvío por una pista que cambia de vertiente a la derecha y sigue ascendiendo hasta un collado, al lado de un prado, con el Barranco del Pilán hacia atrás



En 20 minutos alcanzo la Casa de Mari Luna, que da nombre a la finca...



...y de la que no queda mucho en pie. Aquí paro a almorzar



Sigo bajando por el camino que ahora se va estrechando y en seguida encuentro el otro paso del vallado de la finca. Parece que después de la orden del ayuntamiento tuvieron que hacer un agujero entre las varillas para que pasara una persona... Sobran comentarios



Una vez fuera del "terreno prohibido", ya me siento un poco más libre. El GR irá bajando hacia el Barranco de los Tocares



Más adelante paso por el Corral de Paula, aún en peor estado que el de Mari Luna



Me voy acercando al barranco, al fondo la Sierra de Cinco Pinos...



...y aún más lejos, me parece reconocer la Sierra de la Atalaya, junto a los Corrales de Ricardo, por donde pasé el día anterior



Al fin alcanzo el Barranco de los Tocares



Hay que meterse más o menos por el cauce, aunque en algún tramo que va por fuera, las ramas y los arbustos pueden hacer un "peeling" gratuito en las piernas



El GR sale por fin a una pista y vuelven a aparecer cultivos a uno y otro lado



Tras unos 20 minutos por el barranco, alcanzo una bifurcación dejando ya el cauce y subiendo por una nueva pista a la izquierda. Y según lo que me alertó Emmanuel el día anterior, debo estar acercándome al final de la etapa, porque empiezan a aparecer esos montones negros de los que me había hablado... que apestan de mala manera, como nada que hubiera olido peor en mi vida! Imagino que sería algún tipo de abono para los campos, pero con el tufo que desprendía, allí no se acercaban ni los cerdos!!! Prefiero su estiércol mil veces antes que el pestazo que echaba eso...



Y lo peor, lo tuve que aguantar un ratito durante el corto ascenso hasta el llano de Requena, y aún poniendome la braga a modo de mascarilla, aquello fue insoportable... Me vienen náuseas sólo de recordarlo!



Pero bueno, por suerte tras un corto y suave ascenso se acaba la tortura y alcanzo el llano; ahora sí que se acerca el final de la "expedición GR 7" de este año



Me voy despidiendo de la Sierra del Tejo...



...y hasta de Chera, que aparece al fondo del valle del Reatillo



A partir de aquí quedan unos 4 km. totalmente llanos, sin ninguna complicación



Un par de corrales en ruinas para amenizar la llanura en las Casas de Panoja...



...y poco después aparecen ya las vías del AVE Madrid-Valencia...



...justo al lado de la vía convencional



Lástima que no tuviera parada aquí, porque con ese me hubiera plantado en Valencia en 20 minutos



Pero no, a mí me toca el de los pobres; el puente sobre la vía me permite atisbar las sierras por donde continúa el GR 7 y que deberán esperar un año...



...porque en la estación del Rebollar di por acabada la etapa y el episodio, después de 6 días y 146 km.



Hubiera tenido que esperar cerca de tres horas en la mega-estación del Rebollar para ir a Valencia, pero con buen criterio, cogí el primero que pasó en dirección contraria, y en Requena encontré un autobús para llegar a la capital del Turia a media tarde.

Continuará...

Montsià de punta a punta: les Cases - St. Carles per la carena

Aquesta sortida vindria a ser la continuació d'una que vaig fer un parell d'anys enrere (aquí) però en sentit contrari; la idea era completar els cims principals de la Serra del Montsià, anant des de les Cases d'Alcanar fins Sant Carles de la Ràpita per la carena. Un cop feta, val a dir que és un recorregut llarg, dur i pedregós, que no hi ha ni gota d'aigua en tot el camí i que és un puja-i-baixa continu

Track i més dades a Wikiloc


Per arribar-me a l'inici vaig venir de Barcelona a Tortosa en tren i d'aquí amb el bus de la Hife fins les Cases d'Alcanar. Entre que arribo i esmorzo ja se'm fan les 10h que encara no he començat a caminar. Una imatge relaxant abans de començar a pujar allà on ni tant sols les cabres s'atreveixen...



...i tampoc anirà malament, per a qui hi cregui, encomenar-se a Sant Pere Pescador (i algun sant més) per tal de no deixar-se el turmells ni les cames entre el rocall que espera allà dalt


Vaig cap a la carretera nacional, la segueixo a la dreta i de seguida la deixo per una pista, després un ample corriol, que comença pujant suaument, mentre intento intuir el que m'espera; però la Moleta, al davant, m'impedeix de veure els cims que s'amaguen darrere



Primeres rampes, vistes sobre el Pla d'Alcanar. amb les Cases a l'esquerra



El primer cim no es fa esperar massa: la Punta (82 m.). Diria que és el cim més baix que he pujat en ma vida



A partir d'aquí vaig carenant fins trobar un desviament poc visible a sota d'una torre elèctrica situada en un collet, el camí s'endinsa pel bosc per creuar aquest barranc i seguir pujant pel vessant oposat



Una primera mirada enrere: la Punta, la més baixeta, a l'esquerra; al centre hi ha un altre cim sense nom. amb dues torres elèctriques, i al darrere el litoral d'Alcanar



Cap a llevant es comença a distingir la Punta de la Banya, a l'extrem sud del Delta de l'Ebre, però el que destacarà -negativament- durant aquesta primera part de la pujada seran els sorolls de la carretera i de la fàbrica de ciment



Curiosament, aquesta serra és capaç d'oferir tant un paisatge totalment desèrtic com un bosc ben tancat i frondós amb un minut de diferència



A tocar d'un d'aquests boscos i gairebé sense adonar-me'n, la Moleta (331 m.). Si no fos pel waypoint el cim m'hauria passat desapercebut



Ara el camí planeja una mica fins la base de lo Molló, serà pràcticament l'últim descans



Després del cim comencen les vistes sobre Sant Carles, el final de la travessa... però encara trigaré una bona estona en arribar-hi. Al darrere el Delta de l'Ebre



Una mica abans del coll hi ha el Povet de Badoc, i tot i que no la faria servir per beure, és un dels únics punts amb aigua de tot el massís. Si hagués imaginat la calor que m'esperava, m'hauria remullat el clatell una mica



Suposo que, anys enrere, devia proveir d'aigua aquest corral, ara totalment enrunat



Un cop al coll, s'acaba ja la zona arbrada i ja no trobaré una sola ombra fins arribar sota la Foradada, i de veritat que m'hauria fet falta; a primers de març vaig trobar una calor més digna de final de primavera. Encara sort que per pujar lo Molló tindré un terreny més o menys decent, amb forta pujada però de moment sense gaires obstacles



En arribar a un desviament, on per l'esquerra s'accedeix al Barranc de Libori i al vessant occidental de la Serra, amb la Cogula al fons...



...comença, ara sí, la pujada amb majúscules, el que havia fet fins ara només es pot considerar un entrenament. Sobretot a partir d'aquestes roques, on s'ha de superar un petit grau que requereix l'ajuda de les mans



Més amunt, trobo un altre sender per l'esquerra que ve de la Bassa Blanca; la punta del tercer cim del dia ja es deixa veure



Lo Molló (550 m.), en 2h. llargues



Una ullada al vessant occidental: Ulldecona darrere la Mola del Tendre, al centre



D'ara endavant la cosa es posa seriosa: els dos cims culminants del massís ja es deixen veure però entremig hi ha unes quantes elevacions, si bé no totes consten com a "cims" als mapes de l'ICC o de Piolet que he fet servir de referència



Lo Molló té com una punta bessona al costat, que sembla més aviat una roca trencada en dues meitats; un bon indicatiu de per on aniran els trets



El primer cim "sense nom" es volta per l'esquerra, planejant fins al Coll de la Carrasqueta; després, el camí remunta una mica, sense passar per la següent punta...



...però a partir de la Portella Blanca comença la diversió, els primers blocs de pedra i les primeres trepades



Encara millor quan, després de remuntar uns 75 m. en un no-res, m'adono que això no ha fet més que començar... I és que m'imagino que per arribar a la Mola Cima, al mig, caldrà remuntar primer la petita moleta de l'esquerra i baixar després a la collada posterior



Com més em vaig acostant, més dubto si realment cal pujar-la o bé si es pot contornejar... Doncs vaja si s'hi arriba! Amb l'ajuda dels braços si cal, però s'hi arriba



Bé, de fet el descens és bastant similar...



Baixant tot seguit cap a la Portella Conillera, trobo després una nova sorpresa en forma de canal estreta i enrevessada, que també cal remuntar



Mirada enrere cap al darrer cim, sense nom, que oculta lo Molló al darrere



Al següent collet, següent sorpresa: també dubtava que hagués de ficar-me per aquí al mig, i de fet vaig buscar en va alguna alternativa



Un bell tall en plena falda de la muntanya; no cal dir que s'ha de vigilar a on es fiquen les cames ja que està ple d'esquerdes per tot arreu



Per sort, el sender està ben indicat amb fites abundants; ara, que hi ha un moment on s'han passat una mica... o bé potser algú s'avorria



Poc després arribo a una cruilla on el PR C-83 per la dreta permet evitar la carena per anar també a la Foradada; per l'esquerra baixa a Alcanar. Un pel més amunt, una petita bauma...



...indica la proximitat del següent cim, aquest batejat: la Molacima (744 m.). També passaria desapercebut si no fos pel munt de pedres



He trigat una hora i mitja des del Molló, allà al fons



A ponent, darrere la Serra de Godall, la boirina només deixa veure la silueta dels Ports



Sant Carles a llevant, amb l'Encanyissada al darrere i tot el Delta



Cap endavant, la Torreta; sembla que no hi hagin gaires complicacions



Afortunadament aquest tram no és tan trencacames i de seguida la tinc a tir



La Torreta, 760 m., sostre de la serra i el meu "100 cim" nº. 99



Aprofito l'ombra del monòlit per guarir-me del solano que estava caient; i ja de pas, per menjar una mica i fins i tot em permeto una petita becaina.

Sessió de vistes: la Molacima al darrere, el Molló al mig i la costa d'Alcanar a l'esquerra



Punta de la Banya, Badia dels Alfacs i Sant Carles



El vessant occidental de la serra, al darrere la Tenda i la Trencada. A sota la Foia d'Ulldecona, per on passa l'AP7 i la línia del tren; s'hi veu Freginals, Santa Bàrbara i fins i tot Tortosa al mig de la calitja



El vessant oriental és ben diferent, més escarpat. Al davant, la successió de cims no termina



Continuo per la carena fins que he de passar-me al cantó esquerre...



...tot i que no trigo gaire en arribar al coll; a l'altre costat s'obre el Barranc de la Font del Teix



Una altra remuntada una mica perdedora i corono el 6è cim oficial del dia, segons el mapa de Piolet: lo Palleret del Teix (726 m.)



El tram de baixada des de la Torreta



I això que no s'atura... Vinga una altre!



Ara bé, segons el mapa de l'ICC, el Palleret és aquest que ve. Una successió de graons per arribar-hi; molt ben fitat, tot s'ha de dir



Per que no sigui dit, em faré la foto també... Li podríem dir lo Palleret de Dalt, per exemple; 735 m. segons el meu GPS



Enrere, lo Palleret de baix (per dir-li d'alguna manera) i la Torreta



El barranc del Rominguer a sota



I seguim... el següent no hi ha discussió entre els mapes



El costat que dóna a mar es va encrespant cada cop més



La Tenda (727 m.), una mica més de mitja hora des del Coll del Palleret



Aquests últims no ha anat perdent molta alçada, però ara sí... Baixo fins als 678 m. de la Portella Alta, i me'ls hauré de tornar a pujar per assolir la Trencada



No paro de recrear-me amb les vistes de la Badia dels Alfacs...



...o de les Feixes Trencades, els "graons" que conformen el vessant est



Passada la Portella hi ha una altra canal, però ara ja no em sorpren... al revés, ja m'estranyava de tanta estona sense trobar-ne



La Trencada (730 m.), van 8 i ja són les 5 de la tarda



Enceto l'últim tram de la carena, cap a la Foradada (la que hi ha a la dreta)



Em vaig acostant a les zones més concorregudes del massís, després de tot el dia sense veure ningú ja començo a sentir algun crit des del Barranc de l'Astor, un dels accessos habituals



Però això no vol dir que s'hagi acabat la diversió, que va... Aquí es un bon lloc per deixar-s'hi el turmell, de fet em va anar d'un pel



M'acosto a l'últim cim anònim del dia. que té la seva trepada prèvia...



...i per sortir-ne cal passar entre una nova trencadissa de roques



Ara sí, aquesta ja és l'última



En l'últim collet trobo el camí que puja des del GR 92, que passa uns metres a sota, i per la dreta el PR C83, que he trobat abans de la Molacima. Em delecto amb les vistes de les parets de la Trencada



Gairebé deu anys després de fer l'última etapa del GR, torno a aquest indret tan característic del Montsià. Per cert, algú es podria ficar els retoladors i els esprais de pintura per on li càpiguen



Pujo els últims metres per coronar un altre cop la Foradada (678 m.), novè i últim cim del dia



Els cingles de sota la Trencada, espectaculars



Per sota, el Barranc de l'Aiguassera



Sant Carles i la Punta de la Banya... Encara hi he de baixar!



Cap al nord, el Molló dels Tres Termes (esq.) i el Montsianell (centre), que ja vaig pujar fa gairebé tres anys. A la dreta, Amposta



L'últim tram de l'Ebre, dins el Delta; al darrere l'Aldea. La calitja oculta Cabrafreixet i Cardó



Tenia previst baixar per aquest barranc, seguint el camí del Palleret, però veient que se m'estava fent tard i que els meus genolls començaven a queixar-se, vaig anar a buscar el camí més habitual



Una altra part desèrtica del Montsià... a l'esquerra la Moleta de Mata-redona, a la dreta el Molló dels Tres Termes i al darrere els Ports



Em vaig allunyant de la Foradada després de tot un dia per les alçades



I per cert, parlant dels Ports, algunes zones d'aquesta serra s'hi assemblen molt, sobretot el cantó oriental... Sant Carles m'espera a tocar del mar



Per canviar una mica del camí que ja coneixia, no vaig baixar pel GR cap al bosc del Burgar sino directament cap al Cocó del Jordi, pel vessant dret del barranc



La baixada és llarga però me la prenc amb calma. En arribar al costat de l'aparcament enllaço amb el camí que vaig fer de baixada de Mata-redona, evitant la pista i seguint pel cantó dret. Tal i com m'imaginava, se m'acabarà fent de nit...



...però val la pena acabar així una llarga, dura i bonica jornada de muntanya